L’EXILI: “Traducció simultània”

Els presidents dels Estats Units i de l’Ex-panya plural s’han fet unes fotos a la Casa Blanca. Alguns periòdics han difós imatges en què apareixen els dos mandataris, Barack Obama i José Luis Rodríguez Zapatero, en actituds que ben bé reclamen un diàleg enginyós superposat, com el d’una fotonovel•la. Hi ha però, una fotografia impagable que firma Mandel Ngan, de l’Agència France Press, reproduïda per “El Periódico” dimecres 14 d’octubre. El bodegó integra Zapatero i Obama, tots dos situats enfront de la ximeneia de la Sala Oval que presideix un retrat de George Washington. Als seus respectius costats, per bé que a una distància prudent, hi ha dos senyores, d’una certa edat, parcialment ocultes per les pantalles de llum sobre les tauletes que contenen objectes decoratius com ara un gerro amb flors, gots d’aigua i algun altre utensili. Les senyores, segurament, són les traductores de la conversa entre els mandataris. Si no ho són, em nego a imaginar altra classe de relació, ni que sigui laboral. La senyora més apropada a Zapatero mira cap a un lloc indeterminat de l’habitació, mentre que la més pròxima al president dels Estats Units mira directament per dalt les ulleres als fotògrafs que immortalitzen l’instant. És la imatge que ens trasllada les dues cares d’una mateixa realitat. La que es repeteix, probablement, a cada entrevista del senyor Obama amb l’il•lustre visitant, sigui qui sigui l’il•lustre visitant.

De manera que la versió oficial, a més d’acreditar que l’encontre entre Obama i Zapatero és real i no inventat per cap servei de propaganda, s’acompanyarà d’un resum on es faran constar extractes d’un diàleg amable, seriós, compromès, cordial, etc. Per descomptat, hi haurà molta retòrica diplomàtica i punts de coincidència sobre afers estrangers, conflictes mundials, baralles regionals i un horitzó de suport mutu per a contribuir a que el planeta no s’enfonsi demà, o la setmana vinent a molt tardar. Ben fet. Això no fa mal ningú.

I ara especulem sobre l’altra cara de la realitat, que també ens revela la foto. Primer que res, convé recordar que el senyor Zapatero encara no parla anglès, ni tan sols amb l’accent macarró del seu antecessor en el càrrec (de cuyo nombre no quiero acordarme), però el senyor Obama tampoc parla castellà, ni aproximadament com el parlarà el seu governador a Nuevo México. Però a la imatge que recull la fotografia (amb o sense traductores), Obama li explica alguna cosa a Zapatero. Com les senyores de la foto no estan per l’assumpte (ja s’ha dit que una mira cap allà i l’altra, als fotògrafs), hi ha moltes possibilitats que allò que li transmet Obama a un Zapatero expectant s’hagi perdut pel decorat de la Casa Blanca. D’encontres a la residència del primer mandatari nord-americà, n’hi ha hagut des de la restauració democràtica. El mateix periòdic reproduïa els encontres entre James Carter i Adolfo Suárez (1977); Felipe González amb Ronald Reagan (1983), George Bush –pare- (1989) i Bill Clinton (1993). I l’antecessor de Zapatero també va fer-se la foto amb Clinton (1997) i Bush –fill- (2001). Cap dels interlocutors anglosaxons parlava –ni necessàriament entenia- el castellà, com tampoc els espanyols, en eixes ocasions històriques, xapurrejaven la llengua de Shakespeare. En canvi, mai no s’han difós les transcripcions, les vertaderes transcripcions, d’eixos petits instants màgics, diàlegs breus, teatrals, professionals, somrients, còmplices… entre els senyors presidents, just abans que les traductores s’apliquessin a la feina. S’ho imaginen?

Obama a Zapatero: He vist per Internet la foto que ens vam fer amb la família. Per cert, les teues filles, amb eixos posats gòtics, em recordaven “La família Addams”, una sèrie de televisió que em feia petar de riure quan era més jove. Zapatero a Obama: Osti, Barack, -¿et put dir pel nom, veritat?, tu em pots dir José Luis, o directament Jose, sense accent- I bé, Barack, quan us feu una foto de família, no et sembla estreta del “Thriller” del Michael Jackson?, ha, ha, ha…

Ara s’entén la vertadera transcendència de la traducció simultània i la importància d’unes senyores o senyors que molt poques vegades surten a les fotos. Doncs això.

Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí