Record de Fritz Vogelgsang
LLUIS MESEGUER
Pablo Neruda està trist encara que el llegeix algú assegut a la muntanya de Lorelei. Don Ramón del Valle Inclán somriu en alemany el seu Luces de bohemia, davant el ridícul del món en un cabaret de Berlín. Antonio Machado (5 volums) ha canviat les riberes del Duero per les del Rhin, i Rosalía de Castro enyora el Sar des del Danubi.
Tot això –i tot el que dirien en alemany el burret Platero de Juan Ramón Jiménez, els poemes surrealistes d’Octavio Paz, els versos de Sobre los ángeles de Rafael Alberti, i més encara les Moradas de santa Teresa, o els sonets de Luis de Góngora, o la Celestina de Fernando de Rojas- ho ha creat, ho ha vivificat Fritz Vogelgsang, abans de morir fa uns dies a Xiva de Morella, on pacientment escrivia a llapis passatges meravellosos d’altres escriptors de les llengües hispàniques com si foren alemanys.
I tot això –l’anònima, rigorosa, optimista saviesa del traductor literari-, era el conegut curriculum amb què el savi Fritz, des d’un racó íntim i preciós del nostre país, va gestar obres fonamentals de la nostra cultura, de la nostra literatura, com la traducció de la poesia completa de Salvador Espriu, el Tirant lo Blanc que ha deixat enlluernada la literatura alemanya després de la seua presentació a les Fires de Frankfurt i Leipzig de fa dos anys. Ell no va anar a Frankfurt: estava a Xiva treballant amb el seu llapis, començant una empresa impressionant: la traducció en vers d’Ausiàs March a l’alemany. Ara fa unes setmanes, va lliurar-ne el Cant espiritual. Des d’ara, molts més ciutadans del món podrà sentir-se’n acompanyats en la vida i en la mort.
Tot això, ¿s’hauria creat igualment, si Fritz Vogelgsang no s’haguera refugiat en la intimitat natural de la terra i el paisatge humà de Xiva, de Morella, d’aquesta comarca creadora d’un sistema de vida mediterrani i muntanyenc, basat en la saviesa del cultiu i la construcció, de l’artesanat i el comerç, de la capacitat de treballar durament i divertir-se col·lectivament sense retre’s a cap obstacle ni opressió? Potser no; i el mateix es podria dir en el mateix sentit, d’altres visitants i residents que reconeixen i aprenen d’aquest mestratge anònim, i dels ciutadans d’aquestes terres que l’han de viure emigrants pel món.
En la ciència del Fritz Vogelgsang traductor hi ha implícit el filòleg, el lexicògraf, sempre atent al gènere i l’estètica de l’autor, mèrit impressionant quan es tracta, per exemple, de traduir poesia en vers. I alhora, i afegia les qualitats de l’historiador, és a dir, l’inevitable i rigorosa documentació que adjuntava en cada llibre com a pròleg o epíleg raonat i pel de suggeriments de comprensió del text. I per cert, convidant de vegades a acompanyar-lo alguna ploma il·lustre: és el cas de Mario Vargas Llosa en la traducció del Tirant. No és estrany que l’acció literària la dediqués a les tres llengües hispàniques neollatines, hereves de la tradició clàssica compartida, per a estudiar la qual es pot dir que la cultura de llengua alemanya “fundà” la Filologia. I això, en la tradició alemanya, germànica, d’estudi de les llengües romàniques dins la weltliteratur, la literatura mundial, perquè per a les paraules humanes no hi ha fronteres.
Des del punt de mira del país, i de les comarques que envolten els Ports de Morella, cal dir que aquestes bases són les que han format erudits i estudiosos del clero, i també d’universitaris o intel·lectuals vinculats a la cultura de llengua alemanya, encara gojosament actius, com el lexicògraf castellonenc Germà Colón, o el bibliotecari erudit Artur Quintana, decisiu en la vida cultural actual del Baix Aragó. O siga que, ara, són tan dipositàries dels fruits del seu treball l’editorial Ammann o la Fischer, la Institució Ramon Llull i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o l’Institut IVITRA, les biblioteques o els lectors que en llengua alemanya puguen emocionar-se en un vers, un ritme, un argument còmic o filosòfic.
No em puc estar de demostrar-ho amb una anècdota curiosa: una nit de fa uns deu anys, Fritz Vogelgsang, que estava en plena traducció de la part final del Tirant lo Blanc, va assistir a un concert al convent de sant Francesc de Morella. Al seu costat, estava jo, i a la nostra vora, la professora de la Universitat de Moscou Marina Abràmova, a qui jo havia convidat, i que estava traduint l’obra a la llengua russa. En eixir, en la nit clara de Morella, li la vaig presentat, i els vaig reptar als dos: ¿qui acabarà més prompte la feina, Rússia o Alemanya? Fritz va somriure, com sempre, i va respondre: “Venint fa uns dies des d’Alemanya en cotxe cap a Xiva, m’han robat el manuscrit d’unes dotzenes de capítols de l’obra. Ja sabeu que escric a llapis. Per tant, guanyarà potser Rússia, però Alemanya no deixarà de procurar el treball més perfecte i eficaç.” I així, certament, ha succeït.
La traducció literària és una part essencial de la literatura i la comunicació, sobretot en societats com la nostra, avançada i ignorant alhora. I de gent com Fritz Vogelgsang s’aprenen virtuts imprescindibles, com la construcció de ponts de diàleg i comprensió entre cultures, la capacitat de convertir les creacions locals en universals, la sensibilitat per a comprendre i estimar amb ciència i passió les raons per les quals algunes obres humanes són grans i dignes de ser conegudes i estimades sense reserves.
A més tot això, i sobretot, hi ha l’alegria enèrgica i bondadosa, la interrogant exigència de la vida quotidiana. Ho saben els carrers de Stuttgart i els de Markgröningen, els de Xiva i els de Morella. Ho saben els pinets ressecs del Mediterrani i els arbres humits i gegantins de la Schwarzwald, i a través d’ells, el món. Gràcies ara i sempre a Fritz Vogelgsang.
