L’ELIXI | Que la paren

MANUEL S. JARDÍ
Arrencada de bou, parada de burro. Tan aviat com el govern va anunciar la fi de l’anomenada llei Beckham, gairebé tots els mandataris de la Lliga de Futbol Professional (LFP) van amenaçar a parar la competició. El pastisset fiscal consistia, com és sabut, a que els subjectes beneficiaris (futbolistes estrangers molt cars, sobretot per les plusvàlues generades) només tributarien a Hisenda el tipus màxim del 24%, en lloc del 43% que paga la ciutadania que no evadeix els seus impostos. Certament la mesura afecta poca gent, però és ben significativa i ha fet emergir la part més fosca  del principal entreteniment de la població, majoritàriament masculina. D’entrada, cal insistir en el fet que la llei derogada (inèdita a altres països de l’entorn europeu) prové del govern Aznar. L’havien ideada, presumptament, amb la intenció d’atreure tota classe de cervells forasters per a nodrir el capital humà i la competitivitat d’un país que des de temps immemorial aplica la màxima “Que inventen ellos”, però no li fa res tirar mà del calaix per a pagar royalties quan fa servir patents foranies, és a dir, els avanços materialitzats en aquells indrets on sí que s’han pres seriosament la inversió en I+D+i (investigació o recerca, desenvolupament i innovació). Fet i fet, podem concloure que, des que la llei Beckham va prendre volada, no ens ha envaït cap legió de premis Nobel, ni d’investigadors de partícules, ni de cervells de la nanotecnologia, ni de cap altra classe de savis. En canvi, han continuat proliferant tota mena de comissionistes, per no parlar de bandes organitzades de delinqüents, això sí, de múltiples i variades nacionalitats. D’això en tenim per a donar i vendre. I no cal perdre el temps esbrinant si fan la declaració de la Renda.

Molt bé, si la LFP vol parar la Lliga, endavant. Que la paren. Jo en sóc ferm partidari. Potser serà el primer pas perquè la ciutadania comenci a separar els sentiments de la racionalitat. Això podria ser letal per a tot l’entramat d’impresentables que inunda els clubs de futbol, sobretot els que es belluguen a les grans competicions. Tant s’hi val que siguen societats anònimes esportives o clubs aparentment més participatius. Que no ho són, perquè qualsevol soci no pot accedir a l’élite directiva, si no té patrimoni suficient per a moure’s entre avals milionaris i operacions d’alta volada. El balanç de les últimes dècades és devastador. Entre despropòsits urbanístics directes i indirectes, drets per a les retransmissions audiovisuals o el deute acumulat –ara mateix més de 3.500 milions d’euros només pels que juguen a la Primera Divisió-, les entitats futbolístiques representen una amenaça greu per al sector públic. I això sense fer esment als impagats a la Seguretat Social i l’Hisenda Pública, crèdits bancaris no retornats, fallides financeres, interessos astronòmics, percentatges a les travesses, drets de televisió negociats i re-negociats amb greus danys per a la tresoreria general: la que es nodreix dels impostos dels ciutadans. Més exactament, dels ciutadans que paguen impostos. El personal hauria d’anar diferenciant entre la passió (i l’adhesió) que generen els equips en el terreny de joc, i la espècie depredadora que fa negoci al si de les directives i entitats que gestionen aquest món tan tèrbol. I actuar en conseqüència. Uns pocs dies han estat suficients perquè l’amenaça de parar la Lliga s’esmorteís. Probablement han fet números i intentaran guanyar el partit en un altre camp: fent pagar per veure (a la televisió) o escoltar (a la ràdio) qualsevol partit de futbol. Poca broma amb aquest negoci disfressat d’esport. I per si no fora prou, els governs accepten el paper de segrestats pels clubs i per les seues plataformes corporatives, fins a l’extrem que semblen enamorats dels segrestadors. Síndrome d’Estocolm, li diuen a aquesta malaltia. Volen parar la Lliga? Ja tarden. Facin taula rasa i comprovarem que el món, lluny d’afonar-se, continua pegant voltes. Sanejar el clavegueram futbolístic donaria una altra oportunitat a l’esport i a l’espectacle en estat pur. Estem d’acord? Així, doncs, que la paren.

Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí