A CAU D’ORELLA: “Temps de reflexió”
VIOLETA TENA
En els pròxims dies està previst que la direcció de Marie Claire presente un llistat amb els noms de les 110 persones afectades per l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) a la planta de Vilafranca. Darrere de cadascun dels noms que queden escrits en eixa llista hi ha una tragèdia personal i familiar de difícil digestió. Es tracta de persones, homes i dones, de Vilafranca, però també de tots els pobles que hi ha al voltant, que han dedicat dècades o fins i tot tota la vida a la Fàbrica; treballadors i treballadores la trajectòria vital dels quals no es pot concebre sense aquesta empresa; gent que amb el seu treball i amb el seu esforç, amb la seua dedicació i el seu bon saber fer, han contribuït a fer d’aquesta empresa familiar un gegant tèxtil. Vore’s, del dia a la nit, en el carrer és per a tots ells una injustícia que no aten a arguments macroeconòmics.
La crisi internacional, és cert, ha deixat moltes empreses en una difícil situació. A tot arreu es presenten EROs, es retallen planters, es congela la contractació o s’augmenta la productivitat a base de pressionar els treballadors. Discernir ara si els acomiadaments a Marie Claire eren o no evitables és del tot impossible. Però, en tot cas, el simple fet que s’hagen produit posa en evidència que alguna cosa s’ha fet malament des de dins de la firma, ara o en el passat. Pilotar un vaixell com Marie Claire en temps de bonança és complicat, però al menys satisfactori. Però és ara, en temps de dificultats que la direcció ha de mostrar la seua capacitat per gestionar la situació amb el mínim cost social possible.
Però si bé per a la gent que dirigeix l’empresa és temps de reflexió, és a Vilafranca, com a poble, a qui li toca fer l’exàmen de consciència més important de tots. L’anunci de l’ERO ha fet saltar totes les alarmes i ens ha obligat a mirar-nos a un espill del que fins ara havíem desviat la mirada. Perquè Marie Claire a banda, a Vilafranca són poques les alternatives econòmiques d’envergadura que existeixen. Hem tingut dècades de placidesa i tranquilitat per anar pensant quines altres coses podíem fer en aquesta terra però tots, començant pels poders públics i qui els ostenten i acabant per cadascú de nosaltres, hem preferit passar per alt aquesta qüestió. Les administracions de Castelló i València, és cert, no han ajudat gens ni miqueta en aquesta busqueda, però tampoc no està bé justificar la irresponsabilitat pròpia en la negligència dels altres. Ens havíem acomodat a viure sota la reconfortant ombra de la Fàbrica i això ha anat narcotitzant l’empreneduria i la iniciativa pròpia de la que, antuvi, van fer gala els nostres avantpassats. El repte, ara, és gegantí. Desmoralitzar-nos, però, no servirà de res. Municipis molt a prop del nostre han demostrat que quan hi ha confiança en les possibilitats pròpies i valentia per dur endavant projectes, les dificultats són revertibles. Possem-nos mans en l’obra.
Més informació: A cau d'orella | Marie Claire | Violeta Tena
