CRÒNIQUES EU: “Carnestoltes moltes voltes”
IMMA VIVES
A la comarca dels Ports els últims Carnestoltes s’han celebrat fa poc més d’una setmana. Ací als països del Benelux el febrer ha sigut tot ell bastant Carnavalenc, entre preparacions, vacances escolars i festes de disfresses quasi cada dia durant més d’una setmana. Els llocs de més influència alemanya són els que més ho celebren (Luxemburg i la part belga que parle alemany). Alemanya, lluny de la seua fama de país fret i poc donat als excesos, sorprén a tots durant el Carnestoltes i el de Colònia reb un peregrinatge de gent de tot el món que semble que rivalitze només amb el de Venècia si ens limitem a la vella Europa. Els alemanys comencen a preparar el Carnestoltes al novembre i com a curiositat, el dijous de la setmana abans del dimecres de cendra les dones prenen el poder als llocs de trevall (on no el tenen ja, recordem que una dona presidix el seu govern) i per demostrar-ho poden tallar la corbata dels colegues pagant l’atentat amb dos besets que compensen més que de sobra.
Tot el món sap que el Carnestoltes és l’últil cicle del calendari cristià abans d’entrar a la Quaresma per la porta del dimecres de cendra, i per això també són les zones més catòliques les que més el celebren. Pot ser Carnestoltes vol dir «carnes avalis» o «carns privades» altres parlen de «carru navalis» lligat al mite d ’Iris -la deessa de la vida. En qualsevol cas el Carnestoltes represente el triomf de la carn, de la festa sense límits, la transformació en un altre personatge que no som ni serem… i tot abans de deixar de menjar carn i preparar-se per a la llarga Quaresma i la Pasqua. I com cada any es viu el repte d’imaginar-se sent algú que no som i passar un dia de festa que res té a vore amb la rutina diaria i la roba d’anar a trevallar.
Com tantes altres festes sembla que el Carnestoltes té l’orígen en les festes paganes d’hivern que ja celebraven grecs i romans i que la tradició cristiana va adoptar i adaptar. El Carnestoltes esta lligat al culte i al calendari llunar, per això canvie de data cada any, igual que la festa de Pasqua de la que depén. I com l’arrivada d’estes festes coincidix amb l’abans i el després de l’arrivada de la primavera, a tots ens avise que l’hivern té els dies contats i amb una mica de sort tindrem més sol, bon humor i hores passades al carrer del que hem tingut este llarg hivern de nevades i gelades històriques.
Jo este any no m’he disfressat, me n’he anat a buscar el solet al Marroc, país mediterrani i acollidor per excel.lència. Però allí em van entrar moltes ganes de disfressar-me, de posar-me una xilaba perdre’m per els souks convertint-me en una d’eixes (encara poques però cada vegada més nombroses) dones marroquís que ja no porten mocador al cap. Més valentes que les dones europees que tenim més camí recorregut, han començat a trevallar desprès d’haver fet els seus estudis, sovint en dos o tres llengües. Elles són el motor del país i les gerents de moltes entitats turístiques en mans sobretot dels francesos però esperem que quan el crèdit torne a abundar també passaran a mans locals. Han fet un gran pas, si considerem que no només les seues agüeles sinó també les seues mares encara tenen com a encàrrec principal el fer el pà del dia a mà i portar-lo al cap pel carrer fins al forn. Una activitat important però costosa en esforç i sense remuneració alguna.
Pot ser l’any que vé em disfressaré de dona bereber, esperant que un dia eixa llibertat per triar el seu destí també arrive a les zones muntanyoses de l’Atlas marroquí on viuen, en tot cas la seua artesania i els seus teixits em van semblar els més bonics per senzills i exòtics a la vegada. Una meravella per la que val la pena apropar-se de països llunyans i a la vegada tant propers.
Més informació: Cròniques EU | Imma Vives
