LA FALSA: “Davant la desaparició de Delibes”

JOAN CARLES MARCOBAL
El passat dissabte ens deixava Miguel Delibes (Valladolid, 1920), possiblement un dels màxims exponents de la literatura espanyola del segle XX. A molta gent de la meua generació Delibes ens recorda el temps d’estudiants d’EGB, aquells temps que ja he dit més vegades que eren els de berenar pa amb xocolata, pantalons curts i mercromina als genolls.

Al pensar en Delibes ens ve a la memòria aquell llibre de text anomenat ‘Consultor’ amb el que vam començar a conèixer i estimar aquells autors que en la dècada dels seixanta ens permetia estudiar el règim d’aquell home a cavall que manava a Madrid. Després de guanyar el Premi Nadal al 1948 amb La sombra del ciprés es alargada s’encetava el llarg recorregut literari de l’escriptor val·lisoletà, encara que, per haver estat portada al cinema, una de les seues obres més conegudes, Los santos inocentes, la escrivia al 1981. Amb tot, personalment diria que l’època més prolífica per a ell va ser la dècada dels seixanta, pot ser per ser la que plasmava en les seues obres la societat d’un país que vaig començar a conèixer, un país de rics i pobres i un món rural del qual era ben coneixedor. Als anys setanta, amb quinze anys, vaig llegir Las ratas, obra de molt d’impacte per a l’adolescent que era aleshores. Amb Ferran Torrent vam parlar de literatura a Morella el dissabte. Al començar el seu llibre Bulevard dels francesos ens diu: “Als anys seixanta, les sèquies i els calçotets eren les piscines i els banyadors dels pobres”. Puix això, no oblidem el passat.

Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa