‘Els Volantins, matèria de reflexió sobre el temps’

Els volantins, amb els ninots, són la primera manifestació externa de l’Anunci i del Sexenni. La vespra del dia de la Mare de Déu d’Agost, arriben acollits pels veïns del carrer la Font els seus visitants més il·lustres i fidels: Gertrudis, Cleopatra i Pablo “el mostós”. L’endemà, el 15 d’agost, el carrer dels masovers es converteix en un passeig obligatori per a tots els morellans que baixen a retrobar i saludar als tres ninots més populars i emblemàtics de la festa. Després de la missa major, durant la processó, els volantins obriran el primer ball: els salts, tombarelles i altres acrobàcies en l’aire, sostinguts intrèpidament al voltant d’un cabiró tapissat de “banderilla”, faran la delícia dels xiquets i dels grans. I, en arribar la Mare de Déu jacent, aturaran en sec les acrobàcies per a rendir-li cortesies: tres inclinacionsfermes i respectuoses com a forma de salutació i en senyal de reverència.

. Un ritual vitalista

Els volantins són tres figures humanes fetes de pasta de paper, de fusta i de draps, amb cert aspecte caricaturesc. Segons com es miren, semblen tres espantaocells vestits delicadament: ell amb farol i saragüells i elles amb faldilles i sinagües blanques. Els volantints constitueixen un de tants elements de religiositat popular introduït per les classes subalternes de la ciutat (cal dir que el carrer la Font era un carrer de camperols) per a honorar a la Verge i animar joiosament els dies de festa.

Sóc dels que penso que les festes i els rituals de devoció popular tenen un caire essencialment pràctic i simbòlic. J. F. Mira i A. Ariño, entre molts altres etnòlegs, antropòlegs i historiadors de les mentalitats, proposen deixar de banda les interpretacions estrictament religioses i buscar el significat d’aquestes formes d’expressió a la llum de les necessitats i de les activitats de les classes populars. Estudiar el conjunt de tradicions, rituals i creences relacionades amb el Sexenni com un producte social, datat en el temps, resultat d’una evolució històrica i en relació a una economia i a una estructura social és una tasca difícil i, al meu entendre, encara pendent. Aquesta tasca exigeix un treball de rigor metodològic que va molt més enllà de les observacions etnogràfiques i “chauvinivstes” que presenten la rogativa, les devocions marianes, les processons, les danses, els símbols i els rituals de manera aïllada, amb una visió purament folklòrica típica del romanticisme populista. Buscar la relació del fenomen religiós amb les necessitats i les relacions socials dels morellans de fa més de tres-cents anys i d’avui en dia (ja que el Sexenni sobreviu amb tanta o més vitalitat que mai i roman un esdeveniment major de l’organització general del poble i els trets d’identificació dels morellans) hauria de preocupar-nos. Ens ajudaria potser a comprendre el sentit autèntic de la festa i, més enllà de la festa, ens donaria la clau d’alguns dels estrats que s’acumulen en la nostra mentalitat col·lectiva.

Existeixen nombroses hipòtesis interpretatives per a tractar de comprendre el perquè dels volantins del carrer la Font. Voldria enumerar-ne algunes que cal per suposat tractar amb prudència:
1) Es tracta potser d’un ritual d’inversió: la dansa del volantins dedicada a la Mare de Déu de Vallivana oposa l’exaltació de la plenitud de la vida, amb personatges satírics festius, a l’espiritualitat puritana i al rigorisme religiós.
2) Es tracta probablement també d’un ritual de jerarquització i distinció social: exhibició de la destresa artesanal dels treballadors d’un barri de llauradors en competició amb els carrers rics i les classes altes de la societat morellana.
3) Es tracta segurament d’una forma d’establir lligams de solidaritat amb els veïns més pròxims de la mateixa manera que ho feien les confraries en el terreny professional. La col·laboració entre els habitants del barri pels rituals religiosos i festius obri la possibilitat d’altres formes de col·laboració davant la malaltia o la desgràcia i contribueix a crear una xarxa social més sòlida i una convivència ciutadana exemplar.
4) Es tracta sense dubte d’una afirmació discreta però crítica de la relativitat de les normes i dels valors convencionals: la imatge d’un home ballant amb dues dones desperta sovint el somriure irònic del públic espectador.
5) En tot cas, les dimensions religioses i humanes s’entrecreuen en un acte públic (per essència col·lectiu) que ni l’alcalde, ni l’arxiprest, ni cap veí individualment podrien modificar sense enfrontar-se amb tots els veïns del carrer. Això també li dóna molta força al ritual.
6) En fi, la religiositat dramàtica i instrumental, com diu A. Ariño a propòsit d’altres rituals populars, sembla transformar-se progressivament en una religiositat lúdica i estètica que, segons J. Caro Baroja, es la garantia de continuïtat dels rituals populars.

Una vegada fetes aquestes consideracions, voldria dir que no em considero la persona adient per anar més enllà de les hipòtesis interpretatives generals sobre els objectius pràctics de la religiositat popular que representen i podrien explicar els volantins dins del conjunt de les festes sexennals. Un treball seriós sobre el tema exigiria associar la perspectiva de l’etnòleg i de l’historiador, reunir i comparar diverses fonts d’informació, refer una trama comprensible analitzant les pràctiques, els contexts socials en que es produeixen i les creences dels actors.

Per conseqüent, el testimoni que vull aportar ací no té res a veure amb un treball de caire científic. És un punt de vista sentimental i una reflexió basada en les vivències personals d’un veí nascut al carrer la Font que comença el seu novè Sexenni (forma molt morellana de mesurar el pas del temps) i que considera la visita periòdica dels volantins com la d’uns familiars a la seva pròpia casa, jq eua visc a la casa dels volantins.

. Metàfora de les etapes de la vida

Per als veïns del carrer la Font, els volantins són uns personatges quasi amb vida pròpia. El meu record més vell dels volantins remunta a l’Anunci de l’any 1963, quan tenia 6 anys. Recordo anar darrere els meus germans grans tocant l’esquella per a fer acudir als veïns a plantar els volantins. Recordo perfectament la tia Maria “la Portaleta” traure els caps dels volantins de les capses i donar les ordres a les dones més jovens per a preparar la indumentària i vestir-los. Poc a poc, Pablo, Gertrudis i Cleopatra prenien vida i quan venien els homes a instal·lar-los al cabiró tapissat sembre hi ha algú que deia la frase ritual. “Ja tornem a tindre als visitants”. La pujada del cabiró a la finestra i al balcó acabava sempre amb un aplaudiment de tots els assistents i una primera dansa veloç per a verificar el bon funcionament. El tio “Basseta” exercia en aquella època el paper d’encarregat de fer ballar els volantins. Anar amb ell per ajudar-l era un privilegi dels xiquets del carrer la Font. Contribuir als moviments aeris dels ninots i comprendre el secret del senzill mecanisme que els fa voltar eren motius d’orgull per a nosaltres.

Cada Anunci i cada Sexenni, el ritual dels volantins es reproduiex exactament igual. Les vestidores no són les mateixes, els encarregats de fer-los ballar tampoc, però continua la cerimònia ancestral dels homes i dones del carrer que s’organitzen com a comunitat d’habitants amb una missió que els trascendeix. Malgrat el caràcter festiu, tots saben que el que fan comporta una dimensió sagrada i pública perquè honoren una promesa feta pels avantpassats respectada sense excepció per tot un seguit de generacions.

Resulta difícil reduir a un únic significat el simbolisme latant del ritual popular dels volantins. Jo he sentit des del meu balcó moltes versions d’aquells que s’aturen a mirar com dansen. Algunes d’elles són prou còmiques.

En el meu cas, el retorn dels volantins al carrer la Font sempre em fa pensar en el pas del temps, en les coses que romanen iguals i els canvis que s’han produït en el veïnat. Els cicles de la vida, la transmissió de valors d’una generació a una altra, el record de les persones que ens han deixat són temes sempre presents en les converses a les flors. És difícil pensar en els volantins sense evocar les tradicions que perduren malgrat els canvis socials que vivim en aquest final de segle, la permanència de certes coses i de la vida en general malgrat l’encadenament de canvis, separacions i morts que es succeeixen al llarg de la nostra existència.

Jo personalment, quan veig als volantins ballar, els veig com una metàfora de les etapes de la vida. La darrera manifestació explícita d’aqueta metàfora es troba en un poema de P. Claudel dedicat a les tres caigudes de Crist en la pujada al Calvari. Simbolitza les temptacions característiques de cada etapa de la vida: la desmesura de la festa dels joves que comencen; el desig de canvi davant la rutina de les obligacions durant la maduresa; el desengany i la desesperació del vell quan veu que el camí s’acaba i no podrà refer-lo.

Una primera mirada als volantins en moviment evoca la festa, la disbauxa, la desmesura de tres balladors amb moviments de cames més complicats que els de “hip-hop” o del rock acrobàtic. Com els nostres joves marxosos, els volantins semblen voler avançar a la vegada per tots els camins i en realitat estan lligats, amb les mans atornillades al cabiró com les ha representat la gravadora morellana Pilar Dolz.

Una segona mirada als tres ninots, em fa pensar en el perquè dels tres personatges: perquè un home rodejat d’una morena i una rossa? Algunes diuen que els veïns del carrer la Font van voler representar un sainet enredat i que a Pablo malgrat el fet d’anar sempre amb el farol molt ben posat, per alguna raó li dirien “el mostós”. Les paraules mai no són gratuïtes i els malnoms, encara que siguen difícils de portar, tampoc. Pablo representa probablement allò que s’anomena el “dimoni meridià”: la temptació en plena maduresa, a la meitat de la vida, d’aquell que pensa haver escollit el seu camí i, de cop, s’avorreix de repetir sempre els mateixos gestos, d’obrar sempre honradament. Gertrudis i Cleopatra es poden veure ací com la morena i la rossa que porten de cap a Pablo “el mostós”. Potser per això, l’escultor valencià A.Alfaro l’ha representat de cap per avall en el seu gravat.

La darrera mirada que faig als volantins sempre és la més trista i la més emotiva. Quan veig als tres volantins vestits de manera anacrònica se’m representen els vells, tots els vells que ja no estan entre nosaltres i que ens van ensenyar a seguir la tradició, els que veuran els volantins per darrera vegada, aquell veí que els va voltar el darrer Sexenni i que, amb molta tristor, ens va deixar el dia de Sant Joan. A la seua memòria dedico aquestes línies.

. Ximo Dolz és Catedràtic de Didàctica de les Llengües a la Universitat de Ginebra alhora que fa voltar als volantins des de casa seua en els darrers Anuncis o Sexennis i publicà aquesta reflexió originàriament al programa de festes de l’Anunci de 1999

Més informació: L'Anunci | Sexenni