A CAU D’ORELLA: “Aeroportitis”
VIOLETA TENA
Aquest divendres el president de la diputació, Carlos Fabra, i la plana major del Partit Popular, inauguren l’aeroport de Castelló. Fins Vila-nova d’Alcolea, de ben segur, s’aplegaran bona cosa d’alts càrrecs i càrrecs intermedis, que a dos mesos de les eleccions, i a pocs dies que es tanque el període durant el qual es poden inaugurar obres, aprofitaran per fer-se la foto que els recorde als ciutadans que, de tant en tant, ells també es dediquen a això de la cosa pública. La imatge, de ben segur, se l’emmarcarà i la col·locarà Carlos Fabra en algun lloc privilegiat de la seua prestatgeria. No debades, l’aeròdrom ha estat una de les obsessions del polític de Castelló durant els últims deu anys.
Disposar d’un aeroport més prop de casa és, sense cap mena de dubte, una bona notícia per als veïns de Castelló. Tot el que siga millorar la mobilitat dels ciutadans significa també millorar la seua qualitat de vida. Ara bé, fóra bo que no ens deixarem meravellar pels grans circumloquis, els piscolabis gratuïts i les llums de neó que acompanyen qualsevol gran inauguració. I és que el de l’aeroport de Castelló no és tan bon negoci com ens volen vendre.
I no ho és, sobretot, perquè respon a la falta de planificació que sol ser inherent a qualsevol projecte que sorgeix de la megalomania de qui es pensa amb capacitat de decidir alegrement sobre com gastar els diners dels ciutadans sense atendre a cap criteri tècnic i econòmic. Els fets són ben entenedors d’això que dic. Va ser Carlos Fabra qui es va entestar en que Castelló havia de tindre un aeroport i en aquesta missió va embarcar a la Generalitat Valenciana. En els set anys que portem d’obres, s’hi han destinat prop de 150 milions d’euros. Ara, l’empresa que s’havia de fer càrrec de la concessió ha vist que els números no li surten (es parlava, quan es va fer càrrec de la concessió de 600.000 passatgers per any, xifra que no s’assolirà ni de lluny) i ha demanat, clar i ras, el rescat de la concessió, que no és més que una versió avant la lettre del clàssic “que mos tornen els diners”.
Si no arriben els 600.000 passatgers que hi havia previstos és, sobretot, perquè ni els agents privats ni els públics han fet els deures. En aquests anys no s’ha sabut generar un producte turístic atractiu per als grans touroperadors i així és molt difícil que les aerolínies, que són qui tenen la última paraula en açò del negoci aeri, tinguen cap interès en assentar una base en el nou aeroport.
“En Castelló” m’explicava l’altre dia una assenyada professora de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, “s’havien pensat que fer un aeroport anava a generar tràfic, però les coses no van així. Primer cal tindre el tràfic i després fer la infraestructura. La sensació que fa és que, quan es fan infraestructures, no es fan anàlisis seriosos sobre els costos i els beneficis”. L’aeroport de l’Alguari, a Lleida, amb un model semblant al de Castelló, fa aigües per tots els costats. “Més infraestructures”, em deia la professora, “no sempre és millor”.
