A CAU D’ORELLA: “Lliçons des de Catalunya”

VIOLETA TENA

Mentre a casa nostra comencen a sonar els tambors electorals autonòmics i s’escolta ja el remor dels comicis estatals, a Catalunya Artur Mas ha completat els seus primers 100 dies al capdavant del govern català. I no està de més, donat l’aniversari, avaluar alguns dels principis que durant aquest centenar de dies han regit la política a l’altre costat del Sènia. Al cap i a la fi, CiU és, en el plànol identitari, molt distint a alguns partits d’àmbit estatal, però és molt semblant si ens fixem en l’àmbit ideològic.

“Retallar, retallar i retallar”. Aquesta ha estat la consigna de Mas des que prengué els rengles del poder. L’obsessió per la contenció pressupostària a costa de la despesa pública ha dut el govern català a passar la tissora per llocs que fins ara semblaven intocables. La sanitat pública és una de les que fins ara ha sortit pitjor parada, amb reduccions de la despesa de fins al 10%, això és al voltant de 850 milions d’euros. Les mesures que eixe retall porta aparellades són del tot draconianes. El departament que dirigeix Boi Ruiz ha anunciat el retràs i la paralització de la construcció de set nous hospitals i al menys 44 centres de salut. L’ajust, però, no acaba ahí. Hospitals com la Vall d’Hebron o Bellvitge, amb un millar de llits cadascún, deshabilitaran durant quatre mesos la meitat de les places disponibles, alhora que no es destinaran suplents al personal que estiga de vacances. Entre les altres mesures que els gestors dels hospitals estan pensant en aplicar per complir amb els requisits del departament de salut hi ha canviar menys a sovint els llançols dels malalts, destinar menys temps a la formació del personal o reduir el temps que el personal d’infermeria utilitza per passar el testimoni al següent torn.

A la vista de les mesures, escoltar els responsables de la Generalitat dir que els retalls “no afectaran l’atenció sanitària” sona més bé a broma. Els catalans assisteixen a una preocupant depauperització del sistema públic sanitari que comportarà una irremeiable minva de la qualitat assistèncial. No es pot exigir que siguen els professionals del sistema sanitari qui carreguen sobre les seues esquenes la responsabilitat de mantindre’n la qualitat. Sense recursos per a la salut s’empobreix un dels pilars bàsics sobre els què es fonamenta la societat del benestar. Al remat, un té la sensació que el que persegueix aquest govern de dretes, amb els seus fets i també amb les seues paraules (cal recordar que el conseller Boi Ruiz fa un parell de mesos va recomanar els catalans que contractaren una assegurança mèdica privada), és expulsar de la sanitat pública a les classes mitjanes, que és qui en són principals mantenidors. Com molt bé explicava l’altre dia l’escriptor Luis García Montero en un article d’opinió al diari Público, el missatge és clar: “el que puga que pague la seua salut. L’atenció pública atendrà només als pobres (…) i una medicina per a pobres està condemnada a ser una pobre medicina, una oferta caritativa de serveis en lloc d’un dret universal”.

Així és com estan les coses a la veïna Catalunya. El pitjor de tot, siga com siga, és que aquest mateix discurs és, de forma més o menys vetlada, el mateix que sostenen altres partits amb opcions de govern. En aquest sentit, Catalunya pot no ser més que l’avantguarda d’una onada de desmantellaments d’allò públic que acabarà passant-nos factura com a ciutadans a mitjà i llarg plaç.

Més informació: A cau d'orella | Violeta Tena