L’EXILI: “Ací qui mana?”
MANUEL S. JARDÍ
Totes les campanyes electorals que s’han fet des de fa 32 anys han desplegat els rituals acostumats per a convèncer la parròquia. A força de tanta costum, els rituals han anat perdent credibilitat. Si deixem de banda les innovacions tecnològiques inevitables, les maneres d’atreure escèptics, desencantats i indecisos han canviat poc en tres dècades. El mateix sistema electoral, a major glòria i benefici del bipartidisme, fa aigua per totes bandes. En parlarem en altra ocasió. No sé si tenen la mateixa percepció, però aquesta fase prèvia a l’escrutini que certificarà allò que ningú no posa en dubte, ha esdevingut la més increïble dels últims 32 anys. Fa tres dècades ens podíem creure tota la retòrica a base de sobirania popular, l’elecció de la ciutadania, la voluntat del poble i tot el catàleg que, a cada dia que passa, sembla més extraterrestre.
Un periòdic titulava l’altre dia que la crisi provoca l’eixida de Papandreu; un altre acaba de confirmar que els mercats fan dimitir Berlusconi. En aquestes circumstàncies, quasi millor ens estalviem citar la forca a la casa del penjat o entre els que som al corredor de la mort. Tot açò ve a compte d’una operació matemàtica de calaix que es correspon amb un enunciat clar com l’aigua: en les democràcies europees els serveis públics que configuren això que s’anomena l’estat del benestar tenen un cost. El cost es finança amb diners que s’ingressen, normalment, per la via fiscal. Són els impostos, clar. Quan no entren per la via fiscal, els duros es demanen fora, és a dir, als mercats, si fem servir el eufemisme de moda. Si et deixen diners, tens un deute. I el deute s’ha de pagar més tard o més d’hora. Quan la bombolla immobiliària provocava els mateixos efectes que una borratxera d’aiguardent, l’endeutament evitava pensar en la racionalitat dels ingressos per la via impositiva. Però ara patim la ressaca de tant d’aiguardent i el deute amenaça la ruïna total. Davant aquesta realitat, els partits majoritaris ens prometen tota classe de fantasies o de retallades socials, més o menys explícitament, alhora que insisteixen a rebaixar impostos o, segons el cas, augmentar els tributs indirectes. Això no quadra. Sabem que si hi haguera una fiscalitat directa progressiva, és a dir, que cadascú pagara segons els seus ingressos i patrimoni, si es perseguira de veritat el frau fiscal, i si desaparegueren els refugis per a evadir impostos o eludir l’obligació de pagar-los, no haurien calgut les retallades passades. Ni tampoc les que no volen anunciar en la campanya electoral. També sabem que els que més tenen no volen pagar i, com ha passat fins ara, tampoc volen que els obliguen. En 32 anys, aquesta campanya electoral és, de llarg, la que més insulta la intel·ligència dels votants. Serà per això que els mercats boten exultants d’alegria.
Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí
