L’EXILI: “Colp d’estat sense èpica”
MANUEL S. JARDÍ
Ja no hi ha colps d’estat com els d’abans. La història ens ha il·lustrat sobre les insurreccions que sobresaltaven de tant en tant al personal durant els segles XIX i la primera meitat del XX. S’anomenaven “pronunciamientos” i més tard rebel·lions militars, fins a assolir el concepte modern del colp d’estat. Mirant cap arrere trobem el del 1820 de Rafael Riego contra Fernando VII, o els dels generals Prim i Serrano contra Isabel II el 1868. Del segle passat hi ha “La Sanjurjada” contra la Segona República i enguany s’han complit 30 anys del colp d’estat de Tejero, que encara se’ns intenta vendre com un intent de colp d’estat. Però, contemplant els resultats amb perspectiva històrica, el colp va posar les coses en el seu lloc. Més concretament, en el lloc que volien els sectors més involucionistes de la societat espanyola. Considerant l’aldarull i els danys a persones i mobiliari, els colps d’estat, o si ho prefereixen els “pronunciamientos”, tenien una certa èpica. Calia moure molt de personal, uniformat o no, vehicles i armament, acumular queviures per a no eixir de casa en uns dies, estar pendents de la ràdio, etc. Tot plegat, en termes de microeconomia, la rebel·lió militar, que sempre tenia complicitat civil, es podia considerar un èxit semblant a una campanya turística o, si ho mirem de més de prop, a unes festes sexennals.
Els temps han canviat. Ara els colps d’estat han perdut èpica i lluny d’arreglar l’economia, encara provoquen més danys i perjudicis. Tampoc són militars uniformats amb la complicitat dels civils els que organitzen l’espectacle. Ara són els mercats. Un dia canvien el govern de Grècia sense necessitat d’eleccions. Un altre ordenen la reforma de la Constitució espanyola, sense que calga referèndum. I no acabarà la setmana sense que posen a funcionar el nou govern d’Itàlia, també sense fer eleccions. Els mercats, per dir-ho amb l’expressió de moda, han posat el seu president, els seus financers i fins i tot algun ministre de l’Església catòlica com a gest que il·lustra el retorn al passat més inquisitorial d’una Europa nova i desconeguda. La mateixa que intervindrà en els pressupostos de cada estat i de cada casa, si no s’ajusten a les ordres dels nous senyors feudals. També Mariano Rajoy està disposat a fer tot allò que li manen sense protestar. Tot siga pel càrrec i l’hamaca. Al tall del colp d’estat o del ‘pronunciamiento’ ara només falta que, en passar les eleccions, la ciutadania també es pronuncie. Probablement amb una mica més d’èpica.
