L’EXILI: “Desvergonyits i macarrons”

MANUEL S. JARDÍ

Les conseqüències de l’últim escrutini electoral es poden intuir, a pesar que durant la campanya, el període en què s’havia d’explicar a la ciutadania allò que es vol ver, els guanyadors s’han estalviat de concretar tant com han pogut la magnitud de la clatellada. Unes hores després, quan les victòries estan a la butxaca, ja poden insinuar en uns casos o expressar-ho de viva veu en altres, tot el que havien amagat a consciència. Són les conseqüències d’una política degradada que ha convertit els gestors del benestar públic en allò més paregut a macarrons de barri perifèric.

Hi ha un acudit molt divulgat en què un subjecte que acaba de guanyar-se la vida eterna, té l’oportunitat de triar. Primer fa una estada a l’infern i, contràriament al que s’esperava, l’inframón és un paisatge de luxuria i tota classe de plaers sense límits. Després passa un temps al cel, amb la tranquil·litat dels núvols blancs i una legió d’angelets tocant l’arpa. Quan li demanen que trie, l’afortunat agraeix el tracte i la informació rebuda i tria la festa permanent que ha pogut gaudir a l’infern. Ah, però en arribar al destí elegit, aquella orgia de bona taula, sexe i rock & roll s’ha convertit en un paisatge de tenebres. Atemorit i estranyat, pregunta què vol dir aquell canvi, perquè l’altre dia l’infern no era com avui. I li responen: “L’altre dia estàvem en campanya. I avui ja has elegit”.

A Catalunya s’ha acabat la campanya i ja han anunciat com aniran les coses. Noves retallades i nous recàrrecs per a pagar els serveis públics, que ja paga la ciutadania que paga impostos. Allò més desvergonyit, o si ho prefereixen més macarró, és adobar el colp amb un llenguatge on predominen eufemismes i metàfores. Com si els colps baixos no feren tant de mal si en lloc de dir colps baixos, diguem prosa poètica. De manera que s’han inventat el concepte de “tíquet moderador”. Els més immoderats imposen el “tíquet moderador” per a les prestacions sanitàries i les que hagen de “moderar” a continuació. En cap cas s’imposen un “tíquet moderador” cada vegada que pugen al cotxe oficial, cada vegada que paguen el dinar amb targeta a càrrec del contribuent, o cada vegada que tiren de l’AVE o de l’avió per la cara. Per no parlar de la immoderació que representa mantenir un Senat que, tal com estan les coses, s’assembla al luxe d’aquell infern de l’acudit. Amb la particularitat que ara ja s’ha acabat la campanya i els afortunats es disposen a gaudir d’una estada de quatre anys sense restriccions. La desvergonya institucionalitzada, si fa no fa.

Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí