“¡¡¡Que salte Mariano!!!”
JOAN CARLES MARCOBAL
Eixe va ser el crit unànime a Madrid després de l’aclaparadora i indiscutible victòria del Partit Popular a les eleccions generals de diumenge. Vora onze milions de persones, la clientela fidel de la dreta augmentada amb més de mig milió de vots respecte a 2008, li han donat la victòria a Mariano I el Ambiguo. Incontestable. Espectacular davallada del PSOE que, havent perdut més de 4.315.000 vots, es queda amb el recolzament de tan sols vora set milions d’electors/es.
Després del fiasco de Llamazares fa quatre anys ha estat també destacada la pujada d’Esquerra Unida de Cayo Lara -1.700.000 vots- havent arreplegat el vot socialista cabrejat amb l’acció de govern de Zapatero. Com també ha estat destacable el missatge populista carregat de demagògia de Rosa Díez que li ha aconseguit un milió dos-cents mil vots a UPyD i cinc escons. D’Amaiur no parlaré que ja li va fer prou campanya Mayor Oreja.
El sistema electoral i la seua territorialitat ha estat de nou posat en entredit per part dels crítics del mateix, sobretot pels partits perjudicats en províncies amb poca densitat de població: no costa els mateixos vots un diputat a Sòria o Terol que a Madrid o Barcelona. Però, de canviar-se, que passaria amb la representativitat d’eixes províncies més despoblades, al Parlament? O no sabem que passa al nostre país amb les comarques? I, per descomptat, que sempre tot és millorable.
No invito a la polèmica però sí a la reflexió. I, sincerament, li desitjo molta sort a Mariano Rajoy.
