Un calendari dinamiter
Manuel S. Jardí
A mesura que el capitalisme de casino avança en la consecució dels seus objectius, que són exclusivament la maximització dels beneficis caiga qui caiga, ningú no para atenció al fet que no només estan a punt de caure estils de vida i patrimonis públics i privats. Si no hi ha cap revolta que els pare els peus, l’estructura social resultant ens retornarà molt probablement als escenaris feudals, o fins i tot esclavistes. El forat negre engoleix sistemes polítics, relacions laborals, itineraris personals i canvis en la propietat. I ja de pas, en plena festa, ningú se n’adona que també saltaran per l’aire totes les coartades simbòliques que ningú no s’havia atrevit a tocar des de fa 33 anys, malgrat la vigència d’una Constitució rebaixada a la categoria de dia vermell en el calendari. Perquè, estimada parròquia, la desregulació a més d’amenaçar la precària solvència dels assalariats, està a punt de dinamitar les creences més sagrades i inamovibles del santoral que fins ara ha presidit i guiat els cicles d’activitat i de lleure d’un estat formalment aconfessional, però pressupostàriament catòlic, apostòlic i vaticà.
Les organitzacions patronals, la punta de llança de la contrareforma econòmica, han posat sobre el tapet del casino les fitxes que representen els dies festius del calendari. Són negres, per descomptat. La jugada ha fet emmudir la jerarquia catòlica, tan procliu a posar cullerada allà on ningú l’ha requerida. La CEOE no vol festius. De moment, no els vol entre setmana. Això significa la voladura de les dates vermelles que ens alegraven els mesos de l’any. Fins ara allò que veritablement importava és que el 8 de desembre era festa i no que es celebrava la Puríssima Concepción. Entre altres coses, perquè el descans era una conquesta laboral i explicar racionalment un dogma religiós requereix d’un esforç intel·lectual impossible. O haver-se fumat alguna cosa que no ve al cas. I juntament amb la col·lecció de verges, aniran al forat per pura lògica capitalista els Reis Mags i la Setmana Santa, el Corpus i l’Ascensió. A tot estirar, si la negociació col·lectiva va bé, es podran concentrar les lliurances laborals a l’entorn dels caps de setmana. Però les llegendes, mites i creences del santoral que cohesiona el discurs de la primera multinacional de les ànimes, acaben de ser dinamitades pels qui havien estat els principals aliats de l’església catòlica. La lògica dels beneficis no admet cap altre relat que no tinga a veure amb la productivitat. I què volen que els diga? No em faig a l’idea que la Conferència Episcopal s’assegui amb els líders sindicals enfront de la CEOE, negociant un conflicte col·lectiu pel calendari, siga de misses o de lliurances. Sic transit gloria mundi.
