L’EXILI: “Banca o futbol”
Triar entre la banca o el futbol és una nova manera de formular l’antiga forma d’atracament coneguda com “la borsa o la vida”, que ara s’acostuma a dir “susto o muerte”. La banca i el futbol comparteixen un abundant substrat d’irregularitats, moltes de les quals delictives. Però, tant en un cas com en l’altre, s’hi estén un mant d’opacitat i desinformació, a fi de mantenir la impunitat amagada perquè les vergonyes no queden a l’abast d’una ciutadania cada volta més indignada per tot el que li cau al damunt. Per desgràcia per a la banca –i per al futbol-, tanta merda ja és impossible d’amagar sota l’estora i està a punt d’afonar-s’hi el mur de les complicitats amb els poders públics i els seus representants, que també en treien benefici en eixos temps en què –segons ens volen fer creure- vivíem per damunt de les nostres possibilitats. Fa quatre anys que la banca s’aplica a la tradició feudal de l’harakiri, encara que el dolor i la sangria es delega, també amb l’ajuda inestimable dels governs, en la ciutadania normal i corrent. En lloc de veure com s’ajusticien els delinqüents financers, les mutilacions es practiquen sobre els segments socials acostumats, els serves públics, les prestacions socials, la desocupació i altres efectes col·laterals. És allò que es diu “cornut i pagar el deute”.
I què té a veure la banca amb aquest altre genet de l’apocalipsi, que és el futbol? Podríem parlar de la fitxa de Cristiano Ronaldo o del fons d’inversió del mateix nom, que ara mateix són càrregues no sé si també impossibles per a l’antiga CajaMadrid, Bankia o el que siga. També podríem referir-nos al Valencia CF i el monument a l’estadi desconegut, el nou Mestalla avalat per Bancaixa, ara Bankia o el que siga. La llista de ‘pufos’ bancaris associats als interessos de les societats anònimes esportives i els seus capitostos formen part de la gran història que uneix insolvència i impunitat, sense que inexplicablement hagen de sotmetre’s al Codi Penal. Com passa a la banca, les coses comencen a pintar malament per al gremi futbolístic. Una desena de clubs de la primera divisió es troben en perill de perdre la categoria, o fins i tot desaparèixer, com a conseqüència del deute que acumulen amb l’Hisenda pública. No queden motius ni complicitats per a fer, una vegada més, taula rassa. En aquesta fugida cap endavant, tant de la banca facinerosa com del futbol delictiu, hem sabut que el pròxim campionat de Lliga començarà tot just a meitat d’agost. Tan aviat xapen els Jocs Olímpics. Potser la intenció és mantenir la parròquia ben entretinguda, a fi que no tinga massa temps per a pensar en les causes i els responsables de la desgràcia personal i col·lectiva. El problema és que aquesta previsió també s’enfonse. Si ja no queda banca, ni treball, ni prestacions, ni sanitat, ni educació, ni quasi res… i tampoc no hi ha futbol, només ens quedarà l’esperança d’acabar sent un protectorat de les Nacions Unides. D’Espanya no hi haurà ni sobres. S’hauran acabat les autonomies. I el Real Madrid. I el Barça, l’Osasuna, el Saragossa i els que aniran al darrere.
¿Qué susto? Pues haber pedido muerte.
Més informació: economia | L'exili | Manuel S. Jardí
