Luis Grañena: “Cada cara té el seu secret”
El dissabte dia 19 de maig, el conegut caricaturista Luis Grañena (que publica els seus treballs a The New Yorker, Vanity Fair, The Independet, Heraldo de Aragón, La Vanguardia, Liberation, Financial Times, entre altres) va inaugurar ‘Caricaturas’, una petita mostra de la seua obra al museu Juan Cabré de Calaceit. Amb motiu d’aquesta exposició, que es podrà visitar fins al pròxim 22 de juliol, Ràdio Matarranya va tindre l’oportunitat de mantindre una entrevista amb ell.
Acaba d’inaugurar la exposició ‘Caricaturas’ al museu Juan Cabré de Calaceit. Què és exactament ‘Caricaturas’?
És una petita mostra de treballs recents, de caricatures que he realitzat durant els últims dos anys. La idea d’exposar-les va sorgir pels requeriments d’alguns 
amics que volien que es pogués veure la meua obra descontextualitzada, fora dels diaris i les revistes on normalment publico.
Heu seguit algun criteri en concret per seleccionar les obres que constitueixen la mostra?
No. Potser el que uneix totes les obres és que totes elles han estat publicades, totes han sortit a premsa o a revistes. No hi ha una temàtica unitària. L’únic que he procurat és que siguen dibuixos de personatges que la gent reconegue fàcilment. Si l’observador veu una cara i la reconeix, la caricatura cobra un major sentit.
Encara que publica a molts diaris i revistes diferents, els seus treballs tenen uns trets particulars. Com definiria la seua obra?
És complicat. Jo el que busco és, sobretot, ressaltar els trets. Les meus caricatures consisteixen en això. Intento ser el més sintètic que puc, el menys recarregat, però a vegades… També cal dir que un va canviant amb el temps i en el meu cas també depenc molt dels encàrrecs, de la manera de treballar que em va millor en cada moment. Però, bàsicament, com he dit intento ser molt sintètic, fer unes caricatures fàcils de reconèixer a primera vista, en la menor quantitat menor de trets possibles. Senzillesa i eficàcia.
Ha de ser molt complicat, amb els mínims traços possibles, que una caricatura es sembli a la persona que s’intenta representar.
Sí. Això és el que més valoro en els treballs d’altres autors. És el que jo busco, intentar dibuixar poques línies, però que siguen molt encertades.
Angela Merkel, Mario Benedetti, Steve Jobs… Ha fet moltíssimes caricatures. Hi ha alguna manera d’abordar als personatges?
No tot el món té la mateixa solució. Per a dir-ho clarament, no hi ha una fórmula matemàtica de fer-ho. Les caricatures també depenen del dia que tens, la manera de treballar no sempre és igual. És cert que tinc un cert costum de fer les coses, o una forma de treballar, però no sempre funciona. Hi ha personatges que són molt difícils i que no surten mai. I també passe a l’inrevés. Hi ha gent que et surt a la primera. Merkel, per exemple, no és tan fàcil com pareix. En canvi, Steve Jobs me va sortir ràpidament. Són dos exemples, però cada cara té el seu secret.
Tot personatge té la seua caricatura?
Si ho observes bé, cada cara té la seua particularitat. Jo, a vegades, per ‘deformació’ professional, vaig pel carrer veient caricatures. No veig persones. D’un veig que té els ulls petits i la boca gran, o d’un altre un tret diferencial. Cada persona té uns trets que la defineixen i la diferencien de la resta, i això és el més important per a la caricatura, allò imprescindible que has de representar perquè es vegi a aquella persona en concret.
Les caricatures arriben a ofendre, a la gent?
Jo no tinc aquesta resposta. Normalment, treballo per a revistes i premsa, i no m’arriben respostes dels caricaturitzats. Si bé, alguna vegada sí que m’han fet arribar opinions positives o a l’inrevés. Però crec que la gent es reconeix, i si té un mínim de sentit de l’humor, si hi ha algun tret exagerat, el reconeixen com a propi i s’en riuen.
En referència a la forma de treballar, ha canviat molt l’àmbit de la caricatura amb les noves tecnologies?
Jo treballo amb l’ordinador com a eina principal. De fet, primer faig el dibuix a mà, i després l’escanejo i el passo a l’ordinador on el finalitzo. La veritat és que allò que surt de l’ordinador no es pareix res a allò que has fet a mà. Realment es nota moltíssim el canvi, encara que jo intento ser el més orgànic que puc. Al final, però, és inevitable que l’art final estigue marcat per l’ús de l’ordinador.
Suposo que això implica un treball molt important.
Un cop has aconseguit la caricatura a mà, el treball a l’ordinador es més o menys sempre el mateix. Treballar les línies, els colors, les capes, i veure que el resultat final és satisfactori. És a dir, no es que la màquina et facilito les coses, sinó que dóna un altre tipus de resultat final. Encara que a vegades, també complica un poc la feina.
Potser sigui aquest acabat digital un tret distintiu de les seues obres.
En aquest moment, sí. Es nota moltíssim quan has fet servir l’ordinador i ara mateix, per a mi, és una eina imprescindible, sobretot perquè em permet assumir treballs amb certa regularitat i no perdre molt de temps. És una cosa fonamental quan treballes en premsa.
Ara vostè viu a Vall-de-roures. Com ha acabat al Matarranya?
La veritat és que ha sigut per circumstàncies. M’he traslladat perquè la meua família ara mateix esta aquí. No coneixia el Matarranya i m’ha sorprès. N’estic encantat.
Molts artistes que viuen al territori destaquen que la tranquil·litat d’aquí ajuda molt a l’hora de crear.
La tranquil·litat va molt bé per estar concentrat. La veritat és que noto que aquí porto un ritme molt més relaxat, interiorment. Potser això hem permet analitzar més els resultats finals. Però jo crec que la tranquil·litat no influeix directament amb el treball, sinó que influeix a la persona i al final es nota amb tot allò que fa la persona.
Per acabar, suposo que li agradaria convidar a tota la gent del Matarranya a que s’apropés pel museu Juan Cabré per gaudir de la mostra.
Sí. Convido a la gent a que visiti la mostra perquè estic segur que els agradarà. Traure les caricatures de context i posar-les totes juntes crec que és una cosa que farà que la gent gaudeixi. A més, m’agradaria que tots els que vaiguen s’animon a fer-me arribar o expressar-me la seua opinió sobre el meu treball. Això és una cosa que m’agradaria que passés perquè, com he dit, normalment no tinc opinions sobre el treball i m’agradaria conèixer allò que pensa la gent.
