L’EXILI: “Contra la impunitat”
En la vida real ens han ensenyat que hi ha responsabilitats derivades de les accions personals i col·lectives. És allò que en l’apassionant món dels eufemismes es diu “assumir les responsabilitats”, i en llenguatge clar i ras, “qui la fa, la paga”. Quan un cirugià extirpa una cama enlloc d’un apèndix perquè estava pensant en la mona de pasqua, ha de respondre pels danys a la víctima. Si un mestre d’escola és incapaç d’ensenyar a llegir i escriure als seus estudiants, haurien de respondre el subjecte incapaç i la universitat que li ha expedit el diploma. I així successivament. Hi ha errors que s’han de pagar. El problema és que ara i ací paguem tots injustament el que haurien de pagar uns altres, encara que la cadena de malifetes, com passa a la loteria, estiga molt repartida. I la qüestió no és que haguem de seguir pagant tota classe d’errades, de les quals som innocents, sinó que els qui han provocat el desastre pretenen seguir impunes, a cobert i vivint com a marquesos, gràcies a una extensa xarxa de complicitats polítiques, econòmiques, judicials i de tota classe, que no venen d’un dia o d’un any, sinó que amenacen a convertir-se en tradició. Cada dia que passa queda més clar que dinamitar tota classe de prestacions socials, com les inacabables retallades a l’educació, a la sanitat, als serveis públics o a les pensions, no tenen res a veure amb les disponibilitats pressupostàries. N’hi ha diners per a pagar tota classe de privilegis a polítics instal·lats, a jutges corruptes, a empresaris insolvents, a ministres ignorants, a banquers delinqüents i a un catàleg esplèndid de lladres vestits d’Armani. Però no n’hi ha un gallet per a garantir el present ni el futur d’una ciutadania que fins ara ha assumit dòcilment l’estat de la desigualtat, a canvi d’algunes compensacions en forma de serveis públics i treballs insuficientment remunerats que permetien albirar un futur manifestament millorable sense haver de tornar a la llei de la selva.
S’han equivocat, però ningú no assumeix les responsabilitats. Ni els que van segrestar i prostituir les institucions, ni els que han clavat la pota, ni els que a més de clavar la pota han posat la mà, ni els còmplices, ni els que volen tapar els pufos, ni els que rebutgen donar explicacions, ni els que pretenen salvar-se del naufragi mentre ens enfonsem tota la resta… La situació és desesperada. I ho és més per a les persones que no per a la banca. Només faltaria que la prioritat siga salvar la delinqüència financera i les complicitats polítiques, a costa de més patiments personals i col·lectius. O tots moros, o tots cristians. Tanta impunitat acabarà malament.
Més informació: economia | L'exili | Manuel S. Jardí | política
