L’EXILI: “El clot i el rescat”
A aquestes alçades del desgavell és normal que el crèdit del govern haja caigut en el clot més fondo dels coneguts. Concretament a la fossa de les Marianes, que ronda els 11 kilòmetres de fondària. I a eixa profunditat no hi ha rescat possible, encara que li diguen crèdit o polp a la gallega. El problema és que la col·lecció de mentides ja excedeix la capacitat de l’àlbum. Tenim tots els cromos. I els tenim repetits per a bescanviar-ne amb els grecs, els italians, els irlandesos, els de Portugal i fins i tot regalar-ne col·leccions senceres a la senyora Merkel.
Ací ja hem superat tots els rècords possibles en fantasies i mentides. Hem dinamitat llegendes de tota classe, incloent tota la fantasia reunida a la Bíblia. El pretès miracle sobre la multiplicació dels pans i dels peixos, o el de la conversió de l’aigua amb vi a les bodes de Canà, són enganys innocents comparats amb la conversió de deute privat en obligacions públiques. El rècord d’aquest truc de màgia s’acaba d’assolir amb els vora cent mil milions d’euros que (diuen) calen per a sanejar (diuen) el sistema financer. Això, quan no estem canviant cromos ni escoltant històries per a no dormir, significa que la gran estafa financera, lluny de pagar-la els banquers, especuladors, polítics i còmplices, l’hem de pagar entre tots. I per a pagar, només els interessos, calen noves retallades dels serveis públics, pensions, prestacions socials i fins i tot recursos que es destinaven per a alleugerir l’angoixa de la desocupació. Per descomptat que tot és mentida. Una gran mentida que cada dia ensopega amb la realitat i obliga a dir-la més grossa perquè el personal continue paralitzat pel pànic i no puga dir prou.
Si el deute era privat, i a més a més dels bancs, per què havíem i hem de continuar suportant les retallades socials? I a l’hora de retallar, per què hi ha espais privilegiats on mai no arriba la tisora, com és el cas del Senat o altres botigues institucionals que no són precisament de primera necessitat? Ja sabem, sobretot a aquestes alçades del desgavell, que no som islandesos i que la delinqüència financiera continua impune. Com impunes continuen les complicitats polítiques. La credibilitat dels que haurien de donar llum i segueixen donant fum, continua a la baixa. La paciència de la ciutadania té un límit, però aquest detall sembla que no l’acaben de percebre. Arribarà un moment que la indignació general els pot empentar al fons del clot. I sense possibilitat de rescat.
Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí
