UN CONCEPTE: “Transparència”
Avui canviarem d’idioma i farem el verset en “aragonés oriental meridional”, eixa llengua que parlen a Vall-de-roures “diferent i diferenciada” de la que parlem a Gandesa i a Morella, segons la consellera d’Educació, Universitat, Cultura i Esport del govern aragonés, que com va nàixer i viure molts anys a la comarca del Ripollès, ho sap molt bé. Atenció que canvio de llengua!
Imagineu que un dia agarreu carretera i manta i pareu a dinar en un restaurant de carretera. Aneu a llavar-vos les mans, el lavabo no està molt net i en obrir l’aixeta l’aigua ix tan tèrbola que gairebé pareix orxata.
Avui parlarem de transparència. Es tracta de la qualitat que tenen alguns cossos de deixar passar la llum de manera que es poden veure els objectes a través seu. Però no parlarem de si l’aigua és menys o més térbola sinó de si els poders públics són térbols o transparents.
Està en marxa una llei de transparència. No és que els diputats de sobte hagen vist la llum i hagen comprés que els ciutadans han de poder fiscalitzar fàcilment la gestió dels càrrecs públics, i limitar així l’abast de la corrupció, el caciquisme i altres mals del poder.
Es veu que som l’únic país de la Unió sense una llei així, i els dels nord d’Europa, que estan quasi tan farts de nosaltres com ho estem nosaltres d’ells, han dit que això no pot ser. I ja tens als diputats treballant al “diktat” de Berlin i Brussel·les.
Un dels aspectes de la llei és l’accés del póble a la informació de que disposa l’administració, que hauria de ser pública. Però com això pot xocar amb altres drets fonamentals, com el de la intimitat, es fixen uns límits amb els que els historiadors contemporanistes i els periodistes solem entropessar. La llei hauria de servir per perfilar millor la situació, que les denegacions siguen excepcionals, que es considere l’accés a la informació un dret fonamental i per tant els ciutadans puguen vore fàcilment les factures o evitar casos com la recent prohibició d’accedir a l’arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors perquè ha considerat que tot l’arxiu afecta la seguretat de l’estat i les relacions internacionals d’Espanya, encara que l’historiador busque documents de la guerra de Cuba o d’algun conflicte encara més anterior. Penseu que a Espanya la regulació dels secrets oficials encara és una llei franquista.
Però vet ací un gat, vet ací un gos, resulta que l’avantprojecte de llei contempla que per a destriar què es pot ensenyar i què no es crearan comissions formades íntegrament per polítics. I si qui ha de decidir-ho és el mateix que ha de ser control·lat, apleguem a l’absurd. Dit amb la frase de Lampedusa “canviar-ho tot per a que no canvie res” i dit amb el nostre refranyer popular “feta la llei, feta la trampa”.
Naturalment, alguns col·lectius reclamant el major grau d’accés a la informació i han constituït la “Coalición Pro Acceso”. Qui hi ha? Evidentment les associacions de periodistes i les ONG que defensen els drets humans, però també les associacions d’arxivers.
Els arxivers han posat el crit al cel, com a professionals especialitzats en la gestió i conservació de la informació, reclamant que la posada a disposició de la informació la facen els arxivers i altres tècnics de l’administració, i que es puga recórrer a la justícia en cas de denegació, perquè als arxius no només hi ha dades útils per als historiadors, hi ha drets dels ciutadans i de les institucions.
I la transparència no pot ser térbola.
Més informació: Carles Ripollés | política | Un Concepte
