L’EXILI: “Treball qualificat”
La remuneració per la feina sovint té poc a veure amb la qualificació professional, ni tampoc amb l’estima, la dedicació o la solvència amb què el treballador executa la funció per la qual se li paga. No cal insistir amb els fonaments ideològics que sustenten la darrera reforma laboral, ni la cursa dels governs de la dreta per batre els rècords de desocupació. De tant en tant, però, transcendeix algun cas d’assalariat afortunat. Doblement afortunat, perquè, a més d’assignar-li treball ben remunerat, li augmenten el salari en una operació inversament proporcional a la feina que ha de fer. A menys treball, més salari. La divulgació dels comptes de la Generalitat valenciana corresponents a l’any passat han posat al descobert un d’aquests assalariats que, sense cap dubte, desperta l’enveja de mig món. I és que el senyor Juan García Salas, director de l’aeroport de Castelló, va percebre un augment de 4.000 euros. Va passar de cobrar 84.200 euros en 2010 a ingressar-ne 88.104 en 2011. Parlem del director d’Aerocas, l’aeroport conegut a tot el món perquè no aterren ni s’enlairen avions.
Podem imaginar que la feina del director d’un aeroport, per exemple a París, Frankfurt o Nova York, precisa de qualificació i exigeix responsabilitat. Si fa no fa, com la dels controladors aeris, la dels pilots o la del personal encarregat de mantenir els lavabos nets. A més a més, moltes d’aquestes feines comporten un grau elevat d’automatisme i informatització. El director de l’aeroport, en fi, no és qui autoritza el Boeing a enlairar-se per tal o qual pista, la qual cosa no li treu altres obligacions que, ben segur, poden ser causa d’estrès. A l’aeroport de Castelló no s’enlairen, ni aterren avions. Com va dir el savi, és un aeroport per a vianants. L’únic aeroport del món per a vianants, encara que no els deixen passejar. També és l’únic aeroport del món on els conills són feliços, a major glòria de la gastronomia local. La feina, per tant, difícilment justifica el salari, ni l’augment dels 4.000 euros, al director d’un aeroport sense avions. Dit això, podem comparar la seua funció amb la que feia Jack Nicholson a la pel·lícula “El resplandor”. Nicholson havia de vigilar un hotel sense clients a la muntanya durant l’hivern. La solitud i el fred el fan embogir i la cosa acaba malament. És possible que mirar com volen els pardals o fan vida els conills, siguin causa d’estrès. Això potser explica la nòmina i l’augment salarial del director de l’aeroport que veu passar els dies, mentre els avions passen de llarg.
Més informació: Castelló | L'exili | Manuel S. Jardí
