David Prades, el “Kilián Jornet” dels Ports

A punt de complir els 20 anys, el jove atleta de Vilafranca, David Prades, s’està consolidant en un dels corredors populars amb major futur de la província. Aquest darrer estiu, va aconseguir un gran títol com és el del Campionat d’Espanya Júnior de Quilòmetre Vertical per Muntanya. Una prova en la que, a més, acabaria en la 9a posició absoluta. El passat cap de setmana va demostrar que aquesta temporada està sent “rodona” amb la 2a posició a la Volta a Peu al terme de Vilafamés i guanyar la prova Aragó Sud de 21 quilòmetres que va completar el diumenge en hora i mitja.

Quan i com et vas iniciar en el món de l’atletisme?
Vaig començar als 15 anys. Anteriorment corria en el cross popular de Vilafranca i algun any en el de Mosqueruela. El meu oncle Rubén em va proposar que cercara algun club d’atletisme per a seguir amb aquesta afició. Així ho vaig fer i em va acollir el C.A. Running de Castelló, que casualment tenia algun corredor vilafranquí. He d’agrair tot el que van fer per mi, perquè des d’aquell dia ha sigut un no parar.

Què és el que més t’apassiona d’aquest esport?

M’encanta la muntanya. Sóc un apassionat i m’agrada córrer per zones noves, trobar camins nous, paisatges desconeguts… Gràcies a això vaig acabar competint. Qualsevol esport relacionat amb la muntanya m’agrada. Anteriorment, vaig practicar el futbol i el frontennis, però en provar l’atletisme ja no ho vaig deixar.

Com van ser els inicis?
A què has hagut de renunciar? 
Van ser difícils. La gent tenia molt nivell i em costava. Em desmotivava una mica. Però a base d’esforç he aconseguit arribar fins on estic. El dedicar-me a açò m’ha suposat molt sacrifici, renunciar a eixir de festa amb els amics, menys temps lliure per a estar amb ells. Però al final traus temps per a veure’ls. Al principi els amics em veien com a alguna cosa estranya, però amb el pas del temps ells mateixos són els que t’animen per a seguir.

Corredor d’asfalt o de muntanya?

Sóc totalment de muntanya. M’encanten els voltants de Vilafranca per a entrenar, per l’altitud que es nota molt per a la pràctica d’aquest esport. Però clar, per a poder donar el màxim en les carreres que jo participe, a voltes necessitem eixa ‘espurna’ que et donen les carreres d’asfalt. Per això, en pretemporada participe en algunes d’este tipus, encara que personalment no m’agraden perquè em resulten molt monòtones.

Quin balanç fas d’aquesta temporada?

Ha sigut una temporada ‘redona’. Vaig ser subcampió d’Espanya Júnior de carreres per muntanya i campió d’Espanya Júnior de carreres verticals. També vaig debutar en distàncies llargues, en la Marató i Mitja Castelló-Penyagolosa de 65 quilòmetres vaig obtenir un bon resultat, acabant el 11º amb un temps de 6 hores i 42 minuts. Solament el fet de completar-la, per a mi va ser un èxit. L’any que ve m’agradaria tornar per a millorar el resultat.

Què objectius et marques per a la resta d’any i per a la pròxima campanya? Fins a on t’agradaria arribar? 
Aquesta temporada ja acaba, per la qual cosa prompte ja arriba la pròxima. Per a l’any que ve, tornaré als dos Campionats d’Espanya de les diferents modalitats, així com debutaré en la nova categoria promesa o SUB-23. Potser alguna cosa més. Enguany ha sigut la mitja distància. Per al 2013 potser prove el duatlón o, fins i tot, el triatló. M’agradaria arribar a aconseguir victòries importants.

Quin tipus d’entrenament segueixes?
Actualment, el meu entrenament es basa en sis dies a la setmana, amb un de descans. Combine bicicleta, natació i, com no, córrer. En temporada de més càrrega arribe a acumular 10 dies seguits amb més de 120 quilòmetres setmanals. Ara, estudio en el mòdul d’esports del TAFAD de Benicàssim, per a després entrar a l’INEF. Allí, barrejo les sessions que realitzem al matí de natació i córrer, mentre que a les vesprades realitze l’entrenament personal. Una setmana d’entrenament la solc repartir amb dos dies de qualitat en les pistes d’atletisme, amb sèries fartlek, i els altres eixides d’entre 70 i 90 minuts per muntanya. Els caps de setmana faig una eixida llarga de 3 hores.

Com vas preparar el campionat de Quilòmetre Vertical?
Esperaves guanyar-lo?
Enguany, precisament no em vaig dedicar específicament a preparar-ho. Els meus esforços estaven en el Campionat d’Espanya de Carreres per Muntanya a Orense, on vaig tenir molt a prop la victòria, però se’m va escapar per poc. També tenia com a objectiu la Marató i Mitja, a la qual vaig dedicar moltes hores d’entrenament, en ser moltes hores de carrera. Però com el Quilòmetre Vertical de Serra Nevada, que es va celebrar el 14 de juliol, era després, i com és el que millor se’m dóna, vaig anar a per totes. Vaig eixir amb ganes de guanyar el Júnior, però la cosa no estava fàcil. La Federació Catalana comptava amb molt bons corredors que, com no, des de l’eixida ja van plantar cara. Vaig pensar que com era una carrera curta, que no passava res per intentar-ho. Si no arribava a dalt, no arribava, però almenys que em quedara amb que ho havia intentat. Vaig avançar a tots els júnior i, fins i tot per moments vaig estar molt prop del cap de carrera on estaven els millors de l’especialitat. Les forces em van acompanyar fins als 3.200 metres d’altura i vaig arribar en la posició 9 absoluta. Quan vaig arribar no m’ho creia. El resultat va ser extraordinari.

Tens algun ídol en aquest esport, algun corredor que segueixes i que t’agrada d’ell?

Crec que l’ídol de molts corredors de muntanya és Kilián Jornet, corredor català, que amb la seua joventut ha fet tot el possible per a ser campió del món un munt de vegades, fins a de realitzar reptes que no estan a l’abast de qualsevol persona. Ha fet rècord de pujades en moltes muntanyes del món i m’agrada molt la seua forma de ser i de lluitar per aquest esport.

Quins són els teus punts forts com corredor i en quins necessites millorar?
A mi, personalment, em van les carreres amb molt desnivell. En pla, em costa més, però estic millorant a poc a poc.