LOS LUNES AL SOL: “María”

Hi ha tristesa en aquest aire pintat de grisos. Impossible escapar de la foscor que ens estan imposant. Cada jornada veu el sol amb notícies negres que creixen la ràbia, indignació, el dolor. No podem tancar els ulls, ni la boca, davant de tanta ignomínia.

Amaia moria la passada setmana. Un altre suïcidi per a la desesperació. Un altre terrorisme ens ocupa i ataca. El terrorisme financer, poderosa arma de destrucció massiva contra la qual hem de concentrar forces i lluites. Son massa les entitats bancàries que veuen passar aquesta crisi baix un cel protector. Perquè la banca té qui li escrigui i protegeixi. Perquè els governants estan decidint amb agenda ideològica, una fulla de ruta que abandona a una societat que es trenca i que sofreix. Que abandona a les persones.

Christina, amiga i companya periodista en atur, planeja anar-se a treballar a Alemanya, i entristeix molt saber com li va la vida a altres col·legues despenjats del mercat laboral. Solament passen uns dies i seguim sumant ràbia i tristesa. Christina, Rafa, Santiago, Juanjo, Miquel, Neus, Marisol, Miguel Ángel, Javier, Enric, Ramón, Antonio… No és necessari escriure cognoms. Som ja massa professionals en atur. El periodisme real està morint. Sense periodistes no hi ha periodisme ni una democràcia sana. A les persones estimades i companyes de RTVV que esperen el seu destí, el seu acomiadament, com en altres mitjans, i perquè ara el Govern ha posat molt barat el ‘despido laboral’, ens cabreja conèixer els noms dels periodistes liquidats en el primer periòdic. El País, referent social i periodístic, ha tornat a marcar història. Experiència, ètica, prestigi i qualitat ja no cotitzen als nous mercats de la comunicació, i els nous periodistes van a ser becaris permanents, testics muts de la realitat.

Mentre creix el desassossec, els dies també ens deixen colors, desitjos, il·lusió i esperança. María acaba de parir a Cesc i a Jan, i Eva ha portat a aquest món a Valeria, com Trini, que abriga a Víctor de tant fred. Hi ha vida entre les ruïnes i el desconsol. Molta vida. María espera conèixer als seus fills prematurs, amb el somriure posat en l’ànima. Perquè no cal perdre l’alegria. Per elles i per ells. Malgrat tot. Perquè ens queda la paraula. Malgrat tot. I la vida. I noves lluites.

I per últim no ens oblidem de recolzar a tants veïns i veïnes de Morella i de la comarca de Els Ports que pateixen els impagaments de la Generalitat Valenciana. Escola Taller, farmàcies, residencia… i més col·lectius. No hi ha dret que les persones siguin el últim escalafó de la administració autonòmica. Ja hi ha prou.

Més informació: Amparo Panadero | comunicació | Los Lunes al Sol