L’EXILI: “La lògica de l’absurd”

Un fet arbitrari, irracional, extravagant, irregular o contradictori és un fet absurd. El disbarat pot ser aplicable a fets i a situacions que, per quotidianes o habituals que se’ns presenten, no deixen de ser absurdes. Ben considerat, ja fa bastant temps que vivim presoners de l’absurditat. La vida dins del disbarat també té la seua lògica. Una lògica endimoniada que fa d’espill sobre el qual s’hi reflecteix la irracionalitat en tot el seu esplendor. No cal regirar molt en busca de la contradicció, perquè a diferència dels rovellons en la climatologia adversa, d’extravagàncies i arbitrarietats se’n troben a mans plenes. Un exemple. Dia de la vaga general.

Qualsevol extraterrestre no li caldria cap explicació sobre l’anormalitat de la jornada. Perquè, evidentment, no era un dia qualsevol i això es notava sense eixir al carrer. Les manifestacions, més massives que mai, posaven més en ridícul encara els esforços impossibles del règim i dels aparells de propaganda entestats a rebaixar la magnitud de la protesta. Una absurditat, a la vista del soroll de les multituds. I sense eixir de l’esfera irracional, un episodi veritablement insuperable fou la mastegada amb que va castigar un mosso d’esquadra mereixedor d’una revisió psiquiàtrica urgent a un jove de 13 anys, a la porta d’un comerç tarragoní. La versió oficial, una altra ofrena a la extravagància, deia que l’adolescent formava part d’un piquet. D’un piquet de la quinta del biberó, que ben segur ja protestava pel seu futur incert. La imatge que ha donat la volta al món, amb la criatura sagnant per l’escletxa que li van obrir al cap, desmenteix qualsevol fantasia policial o governamental sobre el particular.

I per anar acabant, la tradicional guerra de xifres entre governs i reprimits trobaria ràpidament un punt d’unanimitat inqüestionable, que només s’ha exhibit des de la galàxia del sarcasme: a l’aeroport de Castelló, la vaga va tenir una incidència del cent per cent. Als serveis mínims habituals, calgué afegir que cap avió s’hi va enlairar. Cap avió va aterrar i tampoc s’hi van comptabilitzar incidents remarcables entre la població autòctona de conills i aus que freqüenten les multimilionàries instal·lacions.

Com deia aquell dictador del bigoti, España va bien. Que Santa Llúcia els conserve la vista.

Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí