LOS LUNES AL SOL: “Ací i ara”

És menuda, alegre, de mirada oberta, segura, i comparteix tota la tendresa necessària perquè un instant perduri. La meua amiga Aurèlia manté un antic cafè en el centre de Castelló. Una persiana que obre i tanca cada dia amb l’esperança de no estar sola enmig del llarg mostrador de fusta que dibuixa el local. Fa uns dies creuem paraules, records, escenes compartides i emocions que perduren. Aurèlia venia d’una expedició farmacèutica, per la ciutat i per alguna localitat propera, a la recerca d’un medicament que, donat el seu elevat preu i els impagaments reiterats de la Generalitat Valenciana, no s’expenia en moltes d’aquests establiments de salut. Fins i tot, alguna professional va confessar que hi ha desproveïment habitual d’aquest tipus de fàrmacs. Lògic si els diners de la sanitat publica no arriben.

Passegem pel centre de Castelló, una ciutat que un dia tornarà a ser de colors, però que avui és gris. Molt gris, i amb els sons del silenci inundant els carrers, perquè s’escolten els passos sense feina de massa persones. Sorolls de la desocupació, del temps forçosament lliure.

Entrem de ple en el mes de major consum de l’any, i Aurèlia explica que els comerços veïns, petits i veterans, senten la por nadalenca per més arbres, llums i plantes “pasqueres” que planti l’Ajuntament de Castelló, i que, per cert, diu la meva amiga que han de costar una pasta enfront d’altres necessitats i prioritats davant les quals l’Administració tanca els ulls i les mans.

Caminem i un comerciant saluda i comparteix reflexions. El seu local és antic i fa olor d’espècies, licors, i molt de treball. Esforços de diverses generacions que avui veuen truncat el futur, el present. El consum segueix caient vertiginosament. Angoixa, ràbia, indignació, tristesa, impotència. Així intercanvien els verbs Aurèlia i el seu veí. Enutjats i desesperats, expliquen que és insostenible el que està passant, tot el que està sofrint una societat innocent. Perquè, diuen, és intolerable que el més feble pagui aquesta crisi mentre no quadren els comptes. Com diu la meua amiga, “els pressupostos de qualsevol administració han d’ajustar-se a unes necessitats, a unes prioritats ciutadanes i no a altres capritxos. ¿On estan els nostres diners?”. I, afegia, que un altre dia parlarem dels banquers, aquests que haurien de donar la cara.

De nou, tenim que parlar forçosament de les persones sense feina, cada vegada mes als nostres pobles, i de les persones afectades pels impagaments de la Generalitat Valenciana, que no d’altres institucions ni de altres espais polítics. Perquè no podem oblidar on està el problema reial. Perquè hi han responsables i hi ha solució. Els diners públics tenen que estar a disposició de les persones, de les prioritats i primeres necessitats. I això és el que ha passat que des de València i des de Castelló, perquè s’ha gastat massa en allò que no ens fa cap falta.

I que no ens enganyen, perquè lo que està passant no es un problema transitori, provisional i amb una pròxima data de caducitat i que acabarà l’any que ve. Que ningú es dediqui a predicar falses expectatives perquè no es veritat. No cal mes que escoltar i llegir als professionals de la economia o a les institucions publiques que diuen que aquesta crisis serà llarga i molt dura i que pot arribar fins el 2016. Així que no ens contem tantes mentides.

Mentre, anem caminant cap a l’Aplec dels Ports. A Morella. Ací i Ara.
Ja hi ha prou.
Diguem No, diguem Prou a tanta Injustícia.