L’EXILI: “De Flick a Bàrcenas, una col·lecció”
El 1981 es va descobrir que l’home més ric d’Alemanya en aquell moment, Friedrich Karl Flick, havia subornat a través del seu consorci d’empreses un grapat de polítics de tots els partits representats al Bundestag, el parlament de la República Federal. El senyor Flick no subornava per altruisme. A canvi, rebia molts beneficis fiscals. Aquell succés, però, no afectava exclusivament la demarcació germànica. La Fundació Ebert, pròxima al partit socialdemòcrata, va destinar un milió de marcs alemanys dels que els havia donat el senyor Flick per finançar el PSOE espanyol, que acabava d’eixir de la clandestinitat i es disposava a protagonitzar grans episodis de la història contemporània. Com és habitual, en esclatar l’escàndol, ací tot cristo va negar les evidències. Fins i tot, per a enterrar el mort, el parlament espanyol va crear l’oportuna comissió parlamentària que va tancar l’afer exculpant Felipe González de qualsevol responsabilitat. I això que un parell de diputats alemanys havien confessat a la premsa l’entrega de la pasta. Els parlamentaris espanyols van acordar que tot era mentida i les acusacions eren falses. En la comissió parlamentària van fer comparèixer el diputat alemany Von Brauchitsch. Santiago Carrillo li va recordar a l’alemany que era fill d’un general de l’estat major de Hitler i que el mateix senyor Flick l’havien jutjat al tribunal de Nuremberg. De manera que li va preguntar per què amb eixos currículums finançaven la socialdemocràcia. El teutó va respondre que tot això era per a frenar el comunisme. Uns anys després, el mateix González va admetre que havia rebut els diners, però tot era per una bona causa.
Del cas Flick han passat 31 anys i en aquestes tres dècades d’això que diuen transició modèlica i democràcia, hem acumulat una col·lecció de casos que il·lustren la trajectòria de la corrupció i els interessos creats que impedeixen la regeneració d’un sistema podrit. El cas Naseiro, el cas Filesa, el cas Roldán, el cas Guerra, el cas Banca Catalana, el cas Gürtel, el cas dels ERE andalusos, Terra Mítica, el ropero de Camps, el finançament il·legal dels partits, el cas Palau, l’enfonsament de les caixes d’estalvi, el cas Pallerols, el finançament irregular d’organitzacions empresarials, el viatge del Papa, el finançament irregular dels clubs de futbol, els tripijocs de l’Undargarin… Ara mateix, mentre esperem els pròxims casos de corrupció que irrompran en mig d’una estafa financera que indigna i remou una ciutadania empobrida criminalment, tenim l’iceberg del cas Bárcenas, el tresorer del PP que se’ls emportava a Suïssa i encara li’n quedaven per a repartir entre els amics. Diners que posaven constructors i empresaris, a canvi d’obres públiques i de compensacions. Una bona causa que repercutia en tota classe d’arbitrarietats i sobrecostos a compte dels pressupostos públics. Ara tots ho neguen, però això ja ho sabíem. Fins i tot la senyora Cospedal nega haver dit el que va dir, i s’aferra a la poltrona en lloc de dimitir. Ningú no ho reconeixerà, però tots segueixen la doctrina de Homer Simpson: “jo no he sigut, no em trobava allà i ha sigut aquell”. Està ben prop el dia que ni les urnes, ni aquest pragmatisme tan descarat els ha de salvar el coll.
Més informació: economia | L'exili | Manuel S. Jardí | política
