LOS LUNES AL SOL: “Yenny”
Ens riem buscant un nom per explicar la seva història. Perquè ella, com la majoria, protagonitzen vides i escenes quotidianes que prefereixen amagar darrere de l’anonimat. És dominicana i artista. Lluitadora. Pinta a l’oli meravelloses estampes del seu país, talla fusta, crea bijuteria reciclant infinits materials i ara, també, és costurera en un local d’arranjaments de roba. Té nacionalitat espanyola i una filla adolescent que li lleva el somni. La meva relació amb el seu país, on vaig estar diversos mesos, ens va unir des que vaig admirar les seves obres en un mercat ambulant nadalenc. Impossible escapar dels colors i el moviment dels seus quadres. D’aquestes dones negres, sobretot haitianes, i invisibles al país, que dobleguen l’esquena cada dia en algun dels enginys de tabac i sucre en Barahona. Yenny va néixer en una municipalitat d’aquesta província. Molt jove va haver d’emigrar, primer a Holanda, després a Espanya. Ha passat per diverses ciutats fins a instal·lar-se prop del mar. Ha treballat de tot, combinant el seu art amb l’hostaleria, treballs domèstics i assistència social. I ha hagut de protegir-se, en cos i ànima, de la constant amenaça de caure a les xarxes de l’infern que atrapen a milers de dones immigrants. Manté un contagiós optimisme malgrat estar ‘jarta’ de tanta indolència governamental i de tant abús, “perquè aquí ja semblen vostès Quisqueya” com s’anomenava aquella terra abans que arribaren les naus espanyoles i con la anomenen ara molts dominicans.
Quedem alguns matins per prendre cafè i Yenny inunda la terrassa fumadora amb els seus somriures i les seves paraules. No cal perdre els somnis, ni el nord ni el sud, diu aquesta bella mulata d’ulls verds, quasi daurats, i desitgem almorçar algun dia un gran sancocho, un sucós plat de banana i ceba. “Ai, sister, -com ella parli-, i que no ens ho ennuegui la ministra aquesta del treball que sembla del més enllà, il·luminada de tanta mentida, ‘ya tu sabes’ el que va dir de l’atur l’altre dia amb el patiment i el malament que ho estem passant”. Tremend. Que no ens vengen amb milongas, estic ‘full’, que vol dir farta, de tanta merda, comenta mentres perdem el somriure entre tristesa, ràbia, dolor. Indignació. Un dia més, algú es va colar en els contenidors d’escombraries de la petita plaça, buscant, bussejant entre la misèria, menjar, roba, coses, de tot. Un dia més algú ha d’amagar el seu rostre per submergir-se en les restes d’aquest naufragi.
Per una altra banda, no oblidem a les persones que a la nostra comarca, a Morella, són víctimes dels impagaments de la Generalitat Valenciana i gent per a qui la feina comença a desaparèixer.
Dir que els nostres alcaldes han estat a la altura del seus pobles. El tancament a Castelló de l’altre dia va estar tot un encert perquè no es de justícia allò que estan patint els petits ajuntaments i, sobre tot, la ciutadania, les persones que viuen al pobles. I els alcaldes ho van fer per defensar els nostres drets i lo mes important el nostre futur mes immediat.
Per acabar agrair a Miguel Angel Troncho, de nou, el seu llibre Somnis de Paper al voltant del Sexenni. Una col·lecció de imatges fetes des de el cor, amb la mirada que sols aporten els sentiments, la tendresa, les emocions i la memòria personal i col·lectiva.
Més informació: Amparo Panadero | Los Lunes al Sol
