“El Scalextric dels Fabra”
Per raons que no vénen al cas, sóc usuària dels aeroports de Reus i València (els més pròxims del de Castelló) i he seguit amb interés la construcció del de la Plana. Segons les xifres de l’empresa Aerocas, a hores d’ara haurien de passar per l’aeroport 600.000 passatgers a l’any, això són uns 1.700 passatgers diaris, 10 vols al dia (cinc d’arribada i cinc d’eixida). Amb aquest aeroport l’expresident de la Diputació, Carlos Fabra, dotava d’infraestructures la província de Castelló, de 604.344 habitants, un 28% dels quals avui en dia estan sense treball. La viabilitat econòmica de l’aeroport m’ha tingut tan encuriosida com el concepte de “dotar d’infraestructures ” (¿quines són les estructures econòmiques i laborals sustentades en les corresponents infraestructures?) a una zona geogràfica on encara no ha arribat el tren a Cabanes, no diguem a Sant Mateu. Al segle XIX i XX el fum de xemeneies simbolitzava la industrialització i el tren, el progrés. Ens hem avançat al segle XXI?
Les previsions de 600.000 passatgers a l’any incloïen un percentatge (mai vaig llegir la xifra concreta, potser la van donar) de vols procedents de l’Europa de l’Est que vindrien a la vora de Castelló a jugar a golf. Així ho venia Fabra −Carlos, però podria ser Alberto− L’aeroport de Reus, que dóna servei a la província de Tarragona (de 811.401 habitants amb costa turística i interior desenvolupat) tanca periòdicament a l’hivern perquè no té prou tràfic aeri per a mantenir-se obert. L’aeroport de València, que atén 2,5 milions de població de la província, no funciona a ple rendiment. Només cal mirar els anuncis d’aterratges i enlairaments: un avió cada 15-20 minuts a ple del dia, una freqüència escassa per a qualsevol aeroport. ¿Cal ser premi Nobel per analitzar les xifres i traure alguna conclusió simple i sensata? L’aeroport sense avions ha costat, entre obra i gestió administrativa excloent l’escultura, uns 200 milions d’euros als valencians, pagats a través dels bancs “de la tierra de las flores, de la luz y de la corrupción”. Va inaugurar-se en un acte en què Carlos Fabra va dir als seus néts que era “el aeropuerto del abuelito”. ¿Els néts deuen ser fills o nebots de la diputada madrilenya per Castelló, la del “que se jodan”, i del que privatitze serveis sanitaris de Madrid a través de la seua empresa?
L’aeroport està inaugurat pels polítics i beneït per l’autoritat religiosa, però per a que aterre o s’enlaire el primer avió hauran de reformar les pistes perquè no responen a les normatives vigents d’aviació. Això no ha tret que, en les darreres xifres publicades per la Generalitat, al director de l’aeroport, Juan García Salas, li hagen apujat el sou: el 2010 va cobrar 84.200 euros, el 2011 va obtenir 88.104 euros, per ser director d’un aeroport buit. Mentre, la Generalitat valenciana augmenta l’endeutament… Els catalans de “la Caixa” s’han quedat amb el Banco de València sanejat per Espanya. Bankia no se n’ix, del forat on l’han abocada polítics i banquers. La Comunitat fa tristor veient sectors professionals que porten mesos sense cobrar: residències per a gent gran, centres de dia, farmacèutics, veterinaris, escoles taller, centres d’ensenyament general, ajuntaments, col·lectius agraris o empleats sanitaris. Infraestructures de pobresa educativa, cultural o sanitària supuren per tot el teixit social valencià.
L’aeroport s’ha convertit en la riota d’Europa i del “New York Times”. La BBC va fer la ruta de les obres faraòniques valencianes, inclòs l’aeroport sense avions, contrastant-les amb l’actual fallida financera i laboral. Un dels temes que plantejava la BBC era: ¿Com en una democràcia els òrgans de govern d’una entitat financera (Bancaixa) poden estar ocupats per càrrecs polítics? Això no passa a Gran Bretanya, però sí a Espanya. Si els polítics poden decidir sense mecanismes de control, i damunt tenen la mà lliure per accedir a la caixa dels diners, el resultat és sempre, ací i allà, el despotisme.
El fenomen polític de Fabra –ni s’avergonyeix de reconèixer que ha perdut el compte de la quantitat de persones que ha “enxufat” a l’Administració Pública ni que el caciquisme és el seu estil- no s’hauria produït en un país de tradició democràtica, consens i transparència política com Gran Bretanya o França, no diguem els escandinaus o l’ara tan escrupolosa Alemanya. A falta d’avions, ara per les pistes de l’aeroport de Fabra circulen cotxes de carreres. Ell podrà dir als seus néts: “vamos a sacar el Scalextric del abuelito” com va dir que l’aeroport “era para pasear”. No s’estan de res. El fenomen del dirigent polític imputat, que s’ha perpetuat legítimament en càrrecs públics és semblant al d’alguns períodes de la història d’Espanya del segle XX, al descrit pel poeta com “una de las dos Españas ha de helarte el corazón” o “mala gente que camina y va apestando la tierra”. I si citem un poeta de la terra diríem:“¡Vergonya, cavallers, vergonya!”.
* Conxa Rodríguez és periodista
Més informació: política
