L’EXILI: “Benvinguts a Springfield”
Springfield és la capital de l’estat d’Illinois. També respon a una demarcació de Massachusetts i és una denominació compartida, entre d’altres, per una ciutat d’Oregon. Però, si deixem de banda una marca de roba i un perfum, Springfield és per damunt de tot la ciutat on ens regalen els seus disbarats la família més famosa del món: els Simpson. Els personatges que va crear Matt Groening fa 25 anys, més enllà de delectar-nos davant la televisió, han implantat una doctrina filosòfica d’abast domèstic que ultrapassa el seu entorn.
Ací també hem passat, per dir-ho d’una manera gràfica, de l’Espanya de Franco a l’Espanya d’Springfield. No cal fer comparacions entre la seguretat de la nuclear on treballa Homer Simpson amb les centrals gestionades per l’oligarquia de les elèctriques que patim. O el feudalisme que amaga l’ànima de Monty Burns, l’amo de la nuclear, amb les organitzacions patronals que ens han tocat en el sorteig. O la semblança de la policia que comanda el sergent Lou, i la que ara i ací recupera el material antidisturbis per a reprimir la indignació que vessa pels nostres carrers. No comparem, perquè tenim les de perdre.
El nostre Springfield és més dur, i més de tot, que l’original. I això, malgrat no ser l’objectiu del senyor Groening ni dels seus guionistes, és el que ha penetrat a les ideologies “prêt-à-porter” del nostre marc referencial i geogràfic. Les 
estructures governamentals i polítiques que cauen a trossos, podrides de lladres i corruptes, han substituït els grans postulats filosòfics i els manuals de ciència política per un principi senzill, d’una simplicitat letal.
El lema dels Simpson –el de Homer o el de Bart, segons el cas-, presideix des de fa temps el règim polític del nostre Springfield: “Jo no he sigut, no estava allà i ha sigut aquell”. En emergir l’onada de merda i de corrupció política i econòmica, la mateixa que ens inunda després d’haver buidat la caixa i deixar-nos en la misèria per la via criminal, la reacció esperada per part dels delinqüents consisteix a negar l’evidència, engegar el ventilador i que n’hi hagi per tots. Ningú no ha sigut, no estaven allà, han sigut uns altres, ara farem un pacte després que prescriguen els delictes o esperarem que escampe mentre improvisem alguna cosa per a distreure el personal i ens atrinxerem en la poltrona. Ciutadans esquilmats i estafats, empobrits i indignats, ¡Benvinguts a Springfield!
Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí | política
