LA FALSA: “Malalties de joventut”
És dissabte al matí i, fent el mandra més del que toca al llit, escolto el programa ‘A vivir que son dos días’ en el que sona la veu inconfusible de Leonard Cohen interpretant el seu Take this waltz. De sobte em ve a la memòria una anècdota de joventut allà pels començaments dels 80. Un dissabte a la nit ens trobàvem alguns amics divagant, teoritzant i, sobretot, bevent. Un d’ells va tenir la genial idea de preguntar-me què era per a mi la felicitat.
Inspirat pels efluvis etílics li vaig respondre que la benaventurança terrenal consistia en gaudir d’un bourbon, d’un bon puro Cohiba i de la companyia d’una xica escoltant una cançó de Leonard Cohen. Preguntat de nou per què deixava de banda a Labordeta de les meues metes paradisíaques els vaig dir que José Antonio i la cervesa eren per a guanyar la utopia pel dia, però que les nits requerien altres filosofies diferents. Mirant-ho des de la perspectiva dels anys, quant te n’adones que la joventut tan sols és una malaltia que se cura amb el temps, superat el cicle en que l’atreviment i la gosadia superaven la ignorància, és ara quan comproves que l’estupidesa era tan gran con la il·lusió per un futur encara per vindre.
Avui, mentre m’enyoro amb una altra cançó de Leonard Cohen, Dance me to the end of love, em fixo en ella que m’acompanya i m’alegro de tan sols haver tingut que renunciar al bourbon i al puro. Mirant-la i admirant-la aflora una llagrimeta rebel que procuro detindre… l’excusa del fum als ulls ja no és factible.
Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa
