UN CONCEPTE: “Donar sac”


Fa unes setmanes vaig anar a una jornada tècnica d’arxivística a Alacant i ara estic llegint un dels llibres locals que em vaig comprar aprofitant que era la fira del llibre, primers de mes i encara es podien pagar. El llibre, del catedràtic d’aquella universitat David Bernabé, és una compilació de diversos privilegis reials sobre organització concedits a municipis valencians quan encara erem un País com cal, compartíem rei amb altres regnes, però encara no érem una “comunidad de vecinos”. No parla de la nostra zona, però sempre és útil per fer història comparada, sobretot en una comarca com la nostra on s’ha perdut molta documentació amb tanta guerra i deixadesa. Anava llegint distints documents i aplego a un document de Felip II: “Sa Excel·lència e Real Consell done sac a la universitat de Callosa”.

Avui parlarem del concepte “donar sac”, sense cap preposició al mig. “Donar sac” era una concessió reial per la qual s’introduïa un poc d’atzar en la tria dels càrrecs municipals (el justícia, els jurats, els consellers, el mustassaf…) per tal de dificultar la corrupció i d’evitar incidents entre els distints grups socials d’una ciutat. Quan el rei “donava sac” volia dir que aquell municipi era prou important.

Primer vos he d’explicar que a la Corona d’Aragó els oficis municipals es renovaven anualment, a diferència de Castella on tenien ajuntaments més pareguts als actuals, amb l’agravant que els càrrecs damunt eren perpetus i a voltes hereditaris. Allà els agrada més l’”ordeno y mando” i ací som més del pacte i l’equilibri de poders: que ningú mane massa ni massa temps.

Ací, els noms de les persones elegibles estaven escrits en trossets de pergamí incrustats en un redolí de cera roja i es posaven dins uns saquets segons la categoria social de l’individu, que li permetia accedir a un determinat càrrec municipal. Com veieu, lo important era entrar o no dins el sac, i això és una altra història, però així almenys s’allunyaven en el temps les discussions de l’acte d’elecció, que es feia amb una mà innocent, i inclús per evitar les “boles calentes” com diuen que passa als sortejos del futbol europeu, es passaven els redolins per una safa amb aigua per evitar intents de manipulació. A més hi havia incompatibilitats i limitació de mandats.

Veiem que en aquella època, fins i tot un rei tan aspre com Felip II, concedia drets per a un millor autogovern dels municipis. Com sabeu, ara el govern de Sa Majestat va en la direcció contrària i vol intervenir i deixar en mans de les diputacions uns 6000 municipis de tot Espanya, els més menuts.

Jo ara no tinc temps de rebatre els arguments demagògics per a justificar-ho. Només en diré un: si el problema és que els treballadors municipals cobrem massa, que ens apliquen el sou d’un treballador de la nostra categoria laboral de l’Administració General de l’Estat.

Sí que m’ha sorprés l’escassa reacció popular. No parlo dels polítics, que van a la seua, sino del poble pla. És cert que el PSPV ha fet una campanyeta perquè això de tindre un secretari general que ha estat alcalde de poble menudet, en alguna cosa s’ha de notar, però el pitjors enemics segurament els té a casa.

Pot ser que s’haja produït una reacció però no haja eixit als mitjans o que, com som pobles menuts, ens pensem que no tenim força. Segurament és falta de consciència del que ens ve a sobre. Aixpo en el cas de Morella és comprensible perquè no som ràpids de reflexos històricament. Però quan ja estiga aprovada la nova llei i un veí li propose una activitat a l’alcalde i este li diga que no pot fer-ho (no que no vullgue, o no li interesse, o no ho puga pagar, sinó que la llei li ho prohibix) tot seran ais i ois, perquè Morella és un poble bastant àcrata, no tenim costum de demanar permís a ningú.

En el cas dels pobles més menuts, n’hi ha que estan més acostumats a dependre d’altres però n’hi ha molt orgullosos de la seua independència -no cal especificar. I algunes de les coses que es proposen són pitjors que quan eren aldees de Morella. I tanta lluita de segles no pot acabar sent “Castellón y sus aldeas”. Perquè una cosa és que no ens donen privilegis, que no ens “donen sac”, però l’altra és que ens lleven els sacs, el dels diners i el de la dignitat com a poble.

Més informació: Carles Ripollés | història | política | Un Concepte