El bar com a indicador social
Més enllà dels grans patrons macroeconòmics com el Producte Interior Brut, els dèficits financers o la popular prima de risc, en les societats modernes hi ha diversos indicadors per a mesurar els nivells de benestar, de distribució de la riquesa, d’accés als recursos o fins i tot de la felicitat. El bar és el fòrum per excel·lència. El bar és un espai d’encontre i d’interacció social que mesura el to vital de la ciutadania, les disponibilitats econòmiques que et permeten un cafè, una canya de cervesa o un gin tònic, el recinte que acull els excedents de l’estadi de futbol i prorroga el partit al llarg de les jornades posteriors, el camp que reuneix els millors entesos, ja siga per a planificar jugades estratègiques o establir el mercat de fitxatges, i també el lloc per a la cita, per al parèntesi laboral, per menjar-se el plat de calent o l’entrepà. El bar és tot això i moltes coses més. I, entre tot el ventall d’indicadors sociològics que ens subministra, el bar també adopta la morfologia i els preus en funció del lloc i les categories de la clientela. És a dir, que respon a criteris d’estratificació social. No és el mateix el bar de la cantonada, que el racó selecte d’aquell establiment hoteler de quatre mil estrelles. No té el mateix preu un cafè al bar que visitem ocasionalment, que a l’aeroport o dalt la Torre Eiffel. Dinar, sopar o prendre una consumició en un bar o en un altre respon a una decisió personal, prèviament sotmesa a un procés de racionalització on es combinen disponibilitats econòmiques, factors de proximitat, garanties de salut pública, presentació i qualitat, entre moltes altres variables que conformen un segment de l’hostaleria en què, aparentment, manen les lleis de la lliure competència.
Hi ha bars en què aquestes regles salten pels aires, en funció d’unes normatives més pròpies del feudalisme que no del capitalisme, perdó, el lliure mercat. L’única cosa que tenen en comú, uns i altres, és el cartell, visible o no, en què el local es reserva el dret d’admissió. Al bars de les Corts Valencianes, del Congrés dels Diputats o del misteri de la Santíssima Trinitat, vull dir el bar del Senat, no pot entrar qualsevol a fer-se una cervesa, demanar un cafè o asseure’s a taula per a degustar el menú del dia. Els bars de les universitats públiques són barats perquè atenen estudiants amb les butxaques buides. Els bars de les fàbriques o grans indústries són barats, perquè serveixen a treballadors cada dia més precaritzats. Els bars del barri perifèric o del carrer de tal o tal poble són més barats que el de l’hotel Palace, per una qüestió que el senyor Darwin ja va demostrar sobre la selecció de les espècies. No té sentit que el bar del Congrés dels Diputats rebente els preus, sobretot quan serveix cafès, copes i menús a una tropa que no va precisament ajustada en les disponibilitats de la despesa.
Si no volen que l’abstenció electoral arribe al 90% del cens, entre moltes altres mesures els bars institucionals haurien de ser de lliure accés per a la ciutadania. De pas que la gent normal i corrent es beneficiaria dels preus, els senyors i senyores electes se n’assabentarien, de primera mà, del que passa fora, de quina és la situació real de la gent i de tot allò que s’empenyen a ignorar.
Més informació: L'exili | Manuel S. Jardí
