LA FALSA: “I al final li vaig fallar”
La comunicació possiblement és de les coses que més ha avançat en aquest món globalitzat. En qüestió de minuts ens assabentem si hi ha hagut un terratrèmol a Japó o si han deposat al president d’Ucraïna. Mitjançant les xarxes socials estem permanentment en contacte amb familiars o amics que viuen a milers de quilòmetres. Però com els arbres que no et deixen veure el bosc de vegades per mirar lluny no veem allò que passa al nostre entorn.
Visc a un carrer entranyable amb un veïnat entranyable, però per raons de treball no veig molt eixe veïnat i això provoca situacions no sempre agradables: si mitjançant facebook al mòbil puc estar permanentment connectat amb un veí, Ximo, que viu a Suïssa, eixa desconnexió amb el meu voltant ha provocat que no me n’assabentara de l’empitjorament de salut i posterior finament de la seua mare, Emèrita, amb qui vivia paret amb paret.
D’Emèrita sempre recordaré coses boniques i que sempre es va volcar en ajudar-me quan em vaig quedar sol. En una ocasió que vaig voler tindre un detall d’agraïment em va dir: ‘no m’has de donar res, jo em conformo en que cada mati em digues bon dia’. I sempre ho vaig fer. Fins i tot quan de la seua boca ja no emanaven les paraules amables i tendres que sempre ens dedicava, li ho dia amb la mirada perquè dels seus ulls encara brollava la llum i la bondat que en ella sempre abundava i desbordava.
No podia fallar-li, era ben poc el que m’havia demanat. Sempre li vaig dir bon dia… però no vaig estar per dir-li adéu. I això m’entristeix.
Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa | obituaris
