LA FALSA: “A Morella, el seu poble i el meu…”
M’agradaria ser poeta per tenir la capacitat de Miguel Hernández de dir que ‘a Morella, el seu poble i el meu, se m’ha mort com del raig Enrique, a qui tant estimava…’ M’agradaria poder tenir la capacitat de plorar i escriure coses com ‘me duele más su muerte que mi vida’ o ‘tanto dolor se agolpa en mi costado que por doler me duele hasta el aliento’. Però per agradar-me el que més m’agradaria ara, Enrique, és poder estar amb tu i dir-te allò que crec que mai et vaig dir: t’estimo. Pot ser ho sabies, o t’ho imaginaves. Però per què els amics mai no es diuen que s’estimen? Pot ser no calgue? Es dóna per entès i es diu amb l’afecte?
La darrera vegada que vaig parlar amb tu va ser diumenge, de coses banals, de tu i de mi. La darrera que et vaig veure va ser ahir dilluns, va ser de lluny i jo anava de pressa. Com me’n penedeixo ara de no haver-te dit res, de no enviar a filar la feina i llançar-te un crit: ‘vine amic, que hem de parlar de moltes coses!’ La vida és tan cruel que no et dóna dos oportunitats. Pot ser tu i jo ens hem avingut tant perquè ens hem passat la vida perdent-les, però les que hem tingut les hem ben aprofitat.
Quant donaria ara per fumar amb tu un cigarret de Mencey amagats dels pares, escoltant una cançó de Tina Charles, amb pantalons de campana com aquell 76. I love to love Enrique, més que mai ho he fet. Són tres quarts de sis de la vesprada, diluvia i pedrega implacablement sobre Morella, el teu poble i el meu, pot ser Déu m’ha escoltat i ha començat la destrucció del món. Ara mateix és l’únic que desitjo.
Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa | obituaris
