LA FALSA: “Cartes d’amor… i de desesperança”
Acaben de visitar-nos ses Majestats els Reis de l’Orient i, en els dies anteriors a la seva arribada, moltes són les cartes que els més menuts i els que no som tan menuts els escrivim a Melcior, Gaspar i Baltassar, alguns de puny i lletra, els més moderns per ordinador i mail i altres amb el pensament i desig, perquè molts en són els caus de comunicació d’aquells que creem en la il·lusió i la utopia. D’odi i ràbia seran les cartes que escriuran d’ara endavant una jove de Borriana i una altra d’Alacant a una societat intolerable que tolera manades de violadors, una societat que penja banderes de fum als seus propis ulls i que abandona a la seva sort la dignitat de les dones i, en conseqüència, la de la societat sencera.
Més de 800 cartes de disculpa els devem a altres tantes dones assassinades pel terrorisme masclista només des de que se du la comptabilitat d’aquesta lacra. I mentrestant assistim impassibles a l’espectacle degradant de com una colla d’impresentables juguen a debatre com s’ha de buscar i nomenar el sexe dels àngels. Com de fastigós és comprovar com la demagògia sembrada en la incultura pot impulsar la humanitat a un viatge en el temps de retorn a la inquisició i l’Edat Mitjana.
Phyllis Pointing és una dona anglesa de 99 anys que ha estat casada i que ha tingut quatre fills. La seva història no tindria més importància de no ser per una carta que ha rebut 77 anys després d’haver-li estat remesa. El seu promès, Bill Walker, soldat anglès destinat a l’Índia, li va escriure al 1941 manifestant-li la seva alegria i emoció en saber que ella acceptava la seva petició de matrimoni, Walker li contava que havia plorat en rebre la bona nova que Phyllis també volia casar-se amb ell. La carta havia estat trobada i recuperada, junt a altres missives, d’un vaixell enfonsat pels nazis aquell 1941. Quasi vuit dècades després i tota una vida Phyllis ha sabut que Bill va morir estimant-la.
D’amor, respecte i estima m’agradaria escriure la més emotiva de les cartes a Doña Carmina. Carmina Milián, una de les mestres més estimades per generacions d’alumnes de tota la comarca que han passat per les seves aules, ens deixava aquestes festes de Nadal. En algun moment, quan us parlava de Doña Delga us feia referència les mestresmares o maresmestres. Ens educaven com a mares, ens ensenyaven com a mestres i ens sabien estimar amb aquell cor que les dignificava com a grans persones. Segur que al recreo del cel, amb la seva bata impol·luta, passegen amigablement sota el sol al pati de l’olimp al temps que vigilen o corregeixen amb avinença qualsevol aldarull de la canalla infantil. Sempre he fet broma sobre com de diferent va ser la meva arribada a l’escola, allà pel 1966 a l’aula dels aleshores anomenats pàrvuls, respecte a la del fill del Tio Canya. Suposo que duria la cara ben neta, no sé si els ulls oberts ni la camisa nova, però si puc dir que de seguida vaig trobar el caliu d’una mestra que va marcar positivament els meus inicis escolars, a la que he estimat tota la vida i a la que, segur que com tots vosaltres, mai no podré oblidar.
Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa
