LA FALSA: “Quan la mort esguarda”
El traspàs de Manolo la setmana passada no ha fet sinó reafirmar-me en un pensament que se’m venia solidificant des de fa ja temps: amb el pas dels anys veus la mort de manera diferent, és com si aprengueres a mirar-la a la cara i sense temor. Tots des de ben joves hem perdut familiars i persones estimades i ens embargava la tristor i eixe sentiment de desolació que omplien el nostre cos, la nostra ànima. Però quan ja la vida ha complit unes quantes etapes i sents més propera l’arribada a meta quan, fins i tot, has vist la parca de prop i saps com és la seva cara cruel, no perds la tristor davant d’un finament però sí que li perds la temor i t’entren ganes d’encarar-te i preguntar-li el perquè. Per què s’apropia del dret d’arravatar-te persones que estimes? Amb quin dret pot destruir famílies i sembrar la desolació entre elles? Com pot deixar-te sense la companyia d’aquells que estimes? Sempre tendim a pensar que no hauria de ser just que la vida s’acarnisse tan cruelment amb una bona persona però és que sovint, massa sovint, la vida no és justa. Ara mateix no ho ha estat per a Merche, per a Alejandro, per a Cristina, per a Angel…
Amb el pas del temps no és que et quedes sense llàgrimes, només és que la ràbia arriba a ser tan gran que les ensorra de tal manera que no les deixa brollar. Ho descrivia trista i magníficament bé Miguel Hernández, acabes per no perdonar ni a la vida desatenta ni a la mort enamorada, ni a la terra ni a res. Només t’entren ganes d’agafar la mort per la pitrera del seu llençol fantasmal, sacsejar-la brutalment i empentant-la contra el mur escopint-li a la seva calavèrica cara la crueltat que vessa pels seus ulls buits de mirada, de compassió, de sentiments. Però quan te n’adones que les forces no hi són, quan comprens que la teva batalla només condueix a una guerra perduda, és quan te n’assabentes que tan sols et queda mirar al terra i mirar al cel sabent que enlloc no trobaràs un perquè, només et queden la ràbia i les llàgrimes eixutes. I seguir… perquè encara queda camí, dur però franquejable.
Per sobre de la tristor d’haver-lo perdut, de Manolo ens quedarà a poc a poc el bon record i l’orgull d’haver-lo tingut, la memòria d’haver compartit amb ell tants de bons moments que suraran sobre d’altres no tan feliços, però amb la satisfacció d’haver-los viscut tots conjuntament, rient o plorant, celebrant o patint. Podríem entrar en els tòpics de que a Manolo se’l trobarà a faltar a la dansa d’Arts i Oficis o que alguns pensarem en ell la pròxima Fira, o en tants d’esdeveniments que a Morella tenen lloc i amb els que va col·laborar. Però no cal esperar ni sis anys ni al pròxim setembre perquè el buit que ha deixat el notem a diari i no serà fàcil d’omplir. Serà difícil de substituir la seva afabilitat, la seva disposició, el seu estímul i la seva empenta per ajudar a superar obstacles. I és que era ell, era Manolo… Picolo!
Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa | obituari
