“La Cultura Científica”
L’ombra de la divisió del coneixement i, per extensió, de la cultura en lletres i ciències és molt llarga i encara avui roman instal·lada en l’imaginari col·lectiu. És evident que la perpetuació fins als nostres dies de la parcel·lació del currículum en matèries a escoles i instituts no ha afavorit gens aquesta concepció del saber. Val a dir que darrerament s’estan estenent noves metodologies que trenquen de soca-rel amb aquesta organització i les fronteres entre àmbits de coneixement es van diluint. Amb tot, la classificació de lletres i ciències perdura, sembla que aquest mur absurd entre elles fa de mal tombar.
Afortunadament, expressions del tipus “el que val, val i el que no a lletres” se senten cada vegada menys i quan afloren ho fan envoltades d’un tuf de naftalina considerable. Queda, però, el pòsit del missatge i la percepció que els àmbits científic, matemàtic o tecnològic són més difícils i/o exigents i, per tant, passen a fomar part d’un graó superior de coneixement. Un nivell per sobre del que tradicionalment ha vingut a denominar-se cultura general i, en conseqüència, reservat a qui s’hi dedique alhora que exhimeix del seu coneixement més elemental a qui no ho fa.
Només cal que fem una ullada als concursos de televisió o jocs de taula que tenen com a mecànica el coneixement de cultura general que tenen els participants. Ara bé, què es considera com a “general”? És fàcil adonar-se’n que la gran majoria de qüestions relatives a aquesta cultura general són d’ambits humanístics o lingüístics. Es valoren coneixements de geografia, d’història, de literatura o de diferents arts per davant dels de ciències naturals, matemàtiques o tecnologia. Ignorar els primers pot tenir com a conseqüència que se’t considere poc culte, per contra desconèixer els segons no comporta el mateix tracte. Ser-ne ignorant és considerat com a normal perquè això no es concep com a part de la cultura general i, per tant, no tens perquè conèixer-ho.
El cas és que aquestes valoracions són tan injustes com fora de lloc. Si prenem com a referència els continguts curriculars de l’educació secundària obligatòria (ESO), és a dir, aquell nivell educatiu pel qual ha de passar la totalitat de la població perquè té com a finalitat la de garantir la formació bàsica de tota la ciutadania, ens n’adonarem que allò que considerem cultura general hauria de ser revisat. I no em refereixo a nivell formal, que ja ho està de revisat, sinó social. El currículum de l’ESO és el que ha de ser considerat com a referent del que és la cultura general. Ara bé, si eixim al carrer ens trobarem amb una realitat ben diferent, una realitat que ens diu que els aspectes més bàsics de l’ámbit científico-tecnològic són ignorats per gran part de la població.
Així, serà difícil trobar algú que ens puga dir el nom i localitzar almenys un parell d’estrelles al firmament (exceptuant el Sol); que ens puga explicar perquè no hi ha un eclipsi a cada lluna nova; que ens puga explicar com es forma un núvol de tempesta; que entenga la formació d’un arc de Sant Martí; que ens diga cinc nombres primers; que ens calculi l’àrea d’alguna figura geomètrica senzilla més enllà d’un rectangle o d’un triangle; que entenga el principi de conservació de l’energia mecànica; que faça servir els termes direcció i sentit correctament; que conega les unitats i símbols del sistema internacional de pesos i mesures de les magnituds bàsiques; que conega les propietats químiques d’algunes substàncies d’ús quotidià com ara el salfumant, el lleixiu o l’amoníac; que puga calcular una dil·lució d’un medicament sense dificultats; que conega la diferència entre analgèsic, antipirètic i antiinflamatori; que puga distingir un anticlinal d’un sinclinal; que conega els riscos que comporta el monòxid de carboni i que entenga perquè el diòxid de carboni accentua l’efecte hivernacle; que puga interpretar mínimament un mapa del temps o una etiqueta amb informació nutricional de qualsevol aliment… O tantes altres petites càpsules de coneixement científic elemental d’aplicació en el nostre dia a dia.
Podríem referir-nos a aquest desconeixement com a una espècie d’analfebetisme científic? Potser és excessiu, però siga com siga les conseqüències d’aquesta manca de coneixement són molt preocupants. Bona part de les pseudociències es basen en aquesta ignorància i és així com algunes d’elles, com ara l’homeopatia, acaben movent quantitats increïbles de diners. Quan aquesta parla, per posar un exemple, de dil·lucions infinites, són pocs els que se n’adonen que això és senzillament impossible, un absurd. Per citar un altre exemple recent, és posible que recordeu la notícia d’un creuer ple de terraplanistes que navegaria fins als confins de l’oceà per demostrar que la Terra és, efectivament, plana. Aquest ens semblarà un cas extrem, però ací a casa nostra continuem fent rogatives cada primavera per a què ploga o culpabilitzem les avionetes de desfer les tronades. Per cert, hem tancat 2018 amb més de 1000 mm de pluja recollits a molts observatoris de la comarca.
Tornant a la qüestió que ens ocupa, la concepció del que ha de ser o del que s’entén per cultura es manifesta també en les programacions culturals dels diferents col·lectius de la nostra societat, bé siguen ajuntaments, associacions culturals o, faré autocrítica, el mateix Centre d’Estudis dels Ports. Quants dels actes programats són de temàtica científica? Pocs, molt pocs. Trobarem presentacions de llibres, exposicions, xerrades, conferències, actuacions musicals… Però quantes d’aquestes activitats tenen com a eix vehicular la ciència? Ni que sigue com a dany col·lateral! Poques, molt poques. Massa poques.
Aquestes qüestions són les que mantenen la ciència allunyada de la societat i les que la segueixen confinant a un calaix que porta l’etiqueta enganxada de “no apta per a tothom”. Una etiqueta que subliminalment ens diu: no patisques, si no ho saps no passa res perquè això no és “general”. És, per tant, específic, concret, reservat per a minories. Quina llàstima! I quina incongruència més gran si tornem a posar la mirada en allò que com a societat hem decidit que ha de ser l’educació bàsica i obligatòria. Tenim, doncs, molta feina a fer.
Més informació: Centre d'Estudis dels Ports
