Més enllà de les “carreteres sense clots”
Fa unes setmanes el professor de geografia de la Universitat de València Joan Carles Membrado-Tena va publicar al seu mur de Facebook un mapa que va cridar l’atenció de molta gent. Es tractava d’un mapa (podeu veure’l il·lustrant aquest article) traçat segons el pes poblacional de cadascuna de les comarques del País Valencià a data de 31 de desembre de 2018. És a dir, a més nombre de població, la comarca es dibuixava més àmplia. Com era d’esperar, l’Horta -comarca on es situa València i tota la seua àrea metropolitana- apareixia exageradament gruixuda, tot omplint una tercera part de tota la cartografia. Per contra Els Ports -i també l’Alt Maestrat o el Palància- apareixien diminuts, irrisoris, una taca a penes perceptible.
Que al País Valencià existeix un problema d’equilibri territorial és, a estes altures, una cosa ben sabuda. València i la seua àrea metropolitana concentra una població de quasi 1,8 milions d’habitants. És un fenomen -el de la concentració en la capital de l’autonomia- que es repeteix en totes les comunitats veïnes a la nostra i que respon al procés d’èxode del camp a la ciutat que va caracteritzar la segona meitat del segle XX.
Amb tot, però, l’estructura territorial del País Valencià presenta particularitats que no haurien de ser ignorades per entendre perquè la de les comarques d’interior de Castelló és una situació especialment preocupant. Què vull dir amb açò? Doncs que crida l’atenció que a València i Alacant existeix una xarxa de ciutats mitjanes que actuen com a nuclis al voltant dels quals orbiten xicotetes malles de municipis de mida més reduïda. Penso, per exemple, en Requena (20.000 habitants), Xàtiva (29.000), Ontinyent (35.000), Alcoi (59.000), Villena (34.000), Elda (52.000), Ibi (23.000) o Novelda (26.000). Són, de nord a sud, ciutats mitjanes de l’àrea d’interior que actuen com a pols econòmics i socials i contrarresten, ni que siga mínimament, l’efecte succió que es genera des del litoral. Han sigut, també, ciutats amb un alt grau d’especialització econòmica, sobretot en allò que es coneix com indústries manufactureres (tèxtil, sabata, joguet).
Què tenim a Castelló? Només Sogorb, amb els seus 9.000 habitants (9.000!), estaria en disposició d’entrar en la definició del que podríem considerar -tot estirant molt el concepte- ciutats mitjanes. Res més que això. En la zona d’interior de Castelló no hi ha un sol municipi a hores d’ara que pugue actuar de sostenidor d’un àrea funcional. Perquè pretendre atribuir-li aquesta responsabilitat a Morella i Vilafranca, amb els seus 2.400 i 2.200 habitants, respectivament, és senzillament ridícul.
Siguem clars, doncs: la situació de la nostra comarca i de l’interior de Castelló és francament complicada. Com ja he dit, el País Valencià té un problema d’equilibri territorial, però aquest és molt més agreujat a les comarques de Castelló. Per tant, hem de prendre-hi consciència i liderar el clam valencià perquè els polítics es prenguen la qüestió seriosament.
El ben cert és que aquesta legislatura la qüestió del despoblament sembla haver-se incorporat per fi a l’agenda política i també a la mediàtica. Ho ha fet la Generalitat Valenciana ,amb la creació de l’Agenda Valenciana Antidespoblament, i també la Diputació de Castelló amb el programa Repoblem!. De fet, resulta un poc espatarrant observar com darrerament es disputen el protagonisme en aquesta matèria. No fa gaire vam assistir a un d’aquells episodis que exemplifiquen aquesta cursa: només dues setmanes després que la Generalitat oficialitzara l’adquisició del pic de Penyagolosa, la Diputació va anunciar un pla per restaurar i dinamitzar l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Avaluar fins quin punt les polítiques desplegades en el món rural aquests quatre anys han estat o no efectives resulta complicat però impera la sensació que en moltes ocasions es tracten de curar amb tiretes ferides que, en realitat, requereixen de molts punts de sutura.
Sobretot perquè com ha explicat en diverses ocasions el professor de la Universitat Jaume I de Castelló Artur Aparici les administracions han fet i continuen fent encara ara polítiques de despoblament. L’afirmació té un punt de provocació però s’ajusta prou bé a la realitat, com es va posar de manifest fa unes setmanes en la taula rodona que, a propòsit del despoblament, va organitzar l’Aplec dels Ports a Castelló. Hi participaren representants de la Generalitat, Diputació, ajuntaments i dos experts universitaris. I si una conclusió es pot extraure de tot plegat és que els territoris de l’interior en procés de despoblament han d’actualitzar la seua llista de reivindicacions envers les administracions. Està molt bé continuar demanant millores en les carreteres, la dotació dels centres de salut o el manteniment de les escoles, però cal, quaranta anys després d’encetat el procés democràtic, anar més enllà i començar a pensar en abstracte.
Ens calen, com es va posar de manifest en la taula rodona organitzada per l’Aplec, lleis amb perspectiva territorial. Què vol dir això? Que quan es redacten lleis es tinga en compte quin serà l’impacte i els efectes de la seua aplicació en un territori amb les característiques pròpies d’una àrea d’interior. No pot ser, per exemple, que per obrir un obrador de mel artesanal a la nostra comarca s’haja de fer la mateixa paperassa que si vols obrir una planta de tractament de mel en un polígon industrial de Paterna. Com tampoc pot ser que les companyies d’instal·lació de fibra òptica hagen de pagar una taxa uniforme de 43 euros per metres instal·lat en les carreteres perquè, en les àrees rurals de baixa densitat de població, aquesta taxa desincentiva les empreses instal·ladores. La idiosincràsia de les zones rurals ha de ser tinguda en compte.
I ens calen, també, bonificacions fiscals perquè com es va repetir una i altra volta en la taula rodona -en boca, també, dels representants de l’administració- no pot ser que es tracte “de forma igual a aquells que són desiguals”. El ventall de possibilitats és ampli: des de baixades de l’IRPF a eliminació de taxes. La idea pot semblar estrafolària, però no ho és pas: recordem, per exemple, que els habitants de les Illes Canàries no paguen IVA, sinó IGIC (Impost General Indirecte Canari), el que significa una tarifa molt més reduïda. És una manera de fer més atractiva la vida en un territori insular.
De veritat seria impossible aplicar mesures similars en les zones d’interior en risc greu de despoblament? Diuen, els qui es dediquen a açò, que la mesura no és tan fàcil d’aplicar, que la Unió Europea s’hi oposaria perquè significaria donar-li tracte de favor a un territori. Però no, no és tracte de favor, sinó una manera de donar opcions de vida en un escenari advers. Els polítics, que tant s’omplin la boca parlant de la igualtat d’oportunitats, haurien de tenir-ho en compte si no volen que l’espiral despobladora continue. Perquè mentre romanen impassibles o es dediquen a posar pegats, el problema s’agreuja de forma inexorable i la taca de la nostra comarca es va fent, en el mapa, més i més imperceptible.
Més informació: Centre d'Estudis dels Ports
