L’oralitat, un altre gran tresor dels Ports

Si algú ens pregunta pel patrimoni de la nostra terra, pensarem en els edificis, palaus, cases pairals, esglésies i ermites, en els jaciments arqueològics, en la natura que ens envolta amb les seues espectaculars muntanyes, valls, arbres monumentals i rius. També pensarem en la gastronomia, en la història i en aquella artesania que ens identifica com a poble.

Enmig de tots aquests elements, se’ns oblida el patrimoni oral, aquell que resta als records dels nostres majors, condicionat a l’estat de la seua memòria. Un patrimoni que en moltes ocasions ha passat de boca a orella, en nits d’hivern, enfront de la llar, aixoplugats al recer de les cases i masos dels nostres pobles o bé en moments d’esbarjo ben guanyats després de la dura tasca de la sega o la matança, ja siga a l’era, al pati o al voltant d’una taula.

D’aquesta manera va perviure el romanç que us presento ací, el “Romanç de l’abrecoquer”, una història divertida, descarada, que explica els detalls d’una broma que li preparen els amics d’un home avariciós, propietari d’un albercoquer.

És un romanç que al llarg de les últimes dècades ha estat conservat amb molta estima per una família de la Mata, coneguda com “els Tossaleros”, passant de pares a fills fins a l’actualitat. Aquesta història era cantada pels majors de la família amb grans riallades en dies de festa i esbarjo, mentre els més joves escoltaven embadalits els melòdics versos que formen les 9 estrofes que el componen.

Curiosament, aquest romanç no és originari de la comarca. Parlant amb el cantador tradicional valencià Pep Gimeno“el Botifarra”, em va comentar que provenia de terres de més avall de València i que era un d’aquells romanços cantats per cecs, persones que, per guanyar-se la vida, anaven, com els trobadors, de poble en poble explicant i cantant històries a canvi d’unes poques monedes o d’un plat de calent. Com ha arribat a recordar-se ací a la comarca? Això és una altra història que caldrà conéixer.

Siga com siga, si sabeu de la pervivència d’aquest romanç a la memòria d’alguna altra persona o família de la comarca, us animo que us poseu en contacte amb el Centre d’Estudis dels Ports per fer-nos-en sabedors. Gràcies!

Ara, no cal afegir res més, ací us deixo amb aquesta petita història. Gaudiu-ne!
ROMANÇ DE L’ABRECOQUER

1ª
Si m’escolten sinyores
una miqueta,
els contaré en dos paraules
l’hermosa feta
que li han pegat
a un bon home molt interessat.
El punt era el tal
algobruto i molt irracional,
que es creu que és molt pillo
i uns amics li l’han pegat de primo
fent-li una xarrà
molt xistosa, bonica i molt ben ideà.

2ª
Tenia al mig de l’horta
el cavaller,
per al regal de sa casa,
un abrecoquer
tot ple d’abrecocs
madurets, molt rogets i alguns grocs.
I sempre temia
que li entrara la rata algun dia.
Dormia de nit
baix de l’arbre en la manta arrupit,
per temor a una feta
carregada portave l’escopeta,
i el conte format
per si algú se li acostare
abuidar-li el cap.

3ª
Mes els amics li feren,
en molta manya,
un ninot per a assustar-lo
de roba i palla,
molt ben preparat,
pa posar-li’l estant descuidat
de l’arbre penjat
i fer vore que estave menjant
de la fruta bona
que ell guardave pa la seua dona
en tant d’interés
com si fore un planter de diners
i sempre a la vetla
com quan posen a un quinto
de sentinella.

4ª
Certa nit que tal home
se descuidà,
el ninot damunt l’arbre
se li posà,
molt ben preparat,
en les rames estave penjat.
Li varen nugar
un cordell pa fer-lo menejar,
d’un punt amagats
que el fulano no foresospetxat,
i estirant el fil
feenvore que estave collint,
i al pensar la idea
a ells mateixos la risa els desfeia
i més al pensar
el ruido que el tio
anave a armar.

5ª
A penes divisaren
al llaurador,
el cordell estiraren
en gran rigor,
tant se menejava
que el fulano de lluny ja el guipava
i apretant el pas
li diu: “So tunante, què és lo que fas,
baixa gandul
si no vols que te forade el cul
o t’abuido el cap
per pillastre, lladre i deshonrat,
tunante fartó
per a vindre a l’hora
de saber-te omplir la bartola
del bons gavatxets
que jo guardava
per a l’amo i per als senyorets”.

6ª
L’home li preguntà
i ell no contestà.
Del tir trenque el fil
i als seus peus va caure aquell pernil,
i ell que se’l va vore
més apressa se n’escape a corre
confús i aturbat
i d’un bac quasi se trenque el cap.
Se marxe a sa casa
la muller li pregunta què passa
que tant assustat
vens a casa corrents tan suat
i el caràcter blanc,
i li diu: “xica veges si tinc sang
per algun costat
que és desgràcia la que m’ha passat.
T’ho contaré un poc:
ara acabo de fer una mort
a l’abrecoquer
a un gandul que s’omplia el cendrer
del bons gavatxets
que jo guardava per a l’amo
i per als senyorets”.

7ª
Mes pensar de seguida:
“Jo on m’amago
ans que vingue la ronda
en el alcalde
i em porten lligat
a dormir a la fosca tancat”.
Pensà la muller
que es colgare dintre del femer,
i ell aixina ho fa,
mes apressa de cap se ficà
i quan dins estave
la calor del femer lo matave…
Cridà la muller
que el traguere per Déu del femer,
li descolgue el cap
i li’l deixe en un cabàs tapat
per a què respirare
i perill no hi haguere
que s’ofegare…

8ª
La muller per a enterar-se,
se’n va de seguida
a saber pel poble
lo que se dia
per a traure a la llum
aquell pobre infeliç difunt
d’aquell atemptat
que el marit poc rato havie obrat.
I no sentint res,
determine marxar-se després a l’abrecoquer
per a vore què pensa en fer
si se l’han endut
o si el mort està ja en l’ataüt.
S’anave acostant
i al compàs li anave resant
i així que aplegà
i al mirar-lo diu: “Sang, no n’hi ha”
el menege un poc
i repare entonces
que era un ninot…

9ª
La muller se’n va a casa
dreta al femer
i li diu al seu home:
“Ix, femater!”
I el li pregunta:
“Dis-me, xica, de què t’has enterat?”
I ella li contesta:
“Calla, bruto! Que te l’han pegat!
Has fet gran hassanya!
de matar a un ninot de palla!”
Comprengué el pobret
que ere un xasco que li havien fet,
i ell se serenà
i de cap a peus tot se li llevà
a l’horta fuiggué
per a vore si sabia bé
qui era l’autor
d’aquell xasco tant insultador.
I així que aplegà,
Abrecocs, no n’hi havia ja…
Del gros al menut
ja tots se’ls havien endut…
De vore l’atroç,
de seguida se li nugue el cos.
Li fan deu sagnies
i va anar de cursos quinze dies.

Dels espectadors
sols espero agraït un favor
siguen perdonats
els defectes que hagen trobat
que no seran pocs
els que hi ha en el xiste
dels abrecocs.

*Mònica Segura és membre del Centre d’Estudis dels Ports

Més informació: Centre d'Estudis dels Ports | llengua