El Castell de la Todolella, generositat, responsabilitat, oportunitat

El passat 27 de desembre, vigília dels innocents i mitjançant una comunicació millorable, la Generalitat Valenciana feia públic que el Castell de la Todolella ha estat cedit a la Generalitat pel seu propietari Ricardo Miravet. La premsa se’n va fer ressò immediat i, aquella mateixa nit, les edicions digitals propagaven la notícia, tot incloent-hi (val a dir que en molts casos, però no en tots) la esgarrifosa dada de que la biblioteca del Castell contindria sis-cents mil exemplars (imagineu-vos els divuit quilòmetres de lleixa necessaris per a encabir-los i horroritzeu-vos-en amb el sol pensament d’haver d’anar catalogant els llibres!).

Aquest anunci posava final a l’etapa començada l’agost de 2016, quan Ricardo Miravet, alcalde de la vila, en una assemblea popular celebrada a la Todolella, havia expressat a tots els tolellans el seu desig i la seva voluntat de cedir el Castell, casa seva, als tolellans.

Me penso que no m’enganyo gens si conjecturo que l’objectiu, triple, de Ricardo Miravet era i és molt clar. Cedir el Castell a la vila i garantir el seu manteniment físic en les dècades i segles a venir. Així mateix, assegurar que el seu ús estigui sempre consagrat a l’activitat cultural, intel·lectual i artística pròpia de personalitats com les de Livia i Ricardo i d’un lloc com el Castell, es a dir, promoure’l com a epicentre generador d’activitat i activisme cultural i intel·lectual. Però també, i no gens menys important, que el seu profit sigui sempre per al bé públic i col·lectiu, el del poble, de la comarca i del Món sencer, però mai per mans privades i encara menys les de qui maldi per fer-se seu tot allò que és públic i pot donar-li algun guany. En altres paraules, evitar la propietat o, sobretot, un mal ús privat de la casa de Livia i Ricardo.

Els condicionaments jurídics i econòmics on inscriure i canalitzar aquests objectius són exigents i necessàriament complexos, es tracta d’un cas de gran singularitat i formular els detalls de la solució havia de requerir el seu temps. Sembla evident que la vila no té prou estructures ni recursos per encarar totes les exigències i particularitats de la gestió futura del Castell. Pareix, en canvi, que una administració com la Generalitat, amb estructures més completes i robustes, sí. Es allò que els mediocres gurús de la consultoria contemporània s’han atorgat, ells mateixos, anomenar win-win, guanyen/guanyem tots.

L’anunci del dia 27 de desembre era, com hem dit, el final d’una etapa, però també el començament d’una altra de molt apassionant. El Castell, com els mateixos Livia i Ricardo van escriure en un deliciós article per al programa de festes de Sant Bartomeu a la Todolella de l’any 1992, té dues històries.
L’una, l’estàndard, la documentada, la de les grandeses nacionals, les glòries militars i les vanitats senyorials. Livia i Ricardo ho resumien breument tot dient: “Hay que aceptar la realidad. El castillo no tiene historia. Ningún hecho notable, ni épico ni heroico, sucede en él. Se sitúa casi al margen de la historia y la contempla impasible”. Probablement, aquest transcórrer al marge de la ‘història’ hagi estat la clau de la seva preservació fins a nosaltres, lluny de destruccions militars i guerreres.

Casalici bonic com no n’hi ha, d’etimologies probables i de realitats obscures i enigmàtiques, el Castell té una altra Història, la que Livia i Ricardo anomenaven “la historia conjeturada, deducida de la observación de su arquitectura y de sus transformaciones visibles”. Allò que els fablistes aragonesos n’haurien pogut dir la història ‘preixinada’, magnífica per a explicar-nos la trajectòria artística i social de la vila i la comarca. Des dels seus probables orígens islàmics fins a fa quatre dies, el Castell de la Todolella deu haver estar epicentre de l’opressió, de la violència extractiva feudal i la misèria popular; baricentre d’un mode de producció, de reproducció social, de vida i de cultura. La història que tan bellament resumien aquells gossos que, quan venia el senyor a cobrar les rendes, lladraven “fam!, fam!, fam!” i aquells gats que, alhora, maulaven “misèria!, misèria!”

Som a un moment clau, un episteme, en el que, a la tenacitat essencial de la gent de la vila, s’ha afegit el valor de ‘nous’ veïns, els enyorats Livia Miravet i Ramón Pelinski i el ple de vida i energia Ricardo Miravet, generosos, lúcids i il·lustrats, que rescataren el passat i impulsen el futur.

En aquesta etapa del Castell que comença ara, els tolellans -i, per extensió, la gent de la comarca- tenim amb el Castell una enorme càrrega de responsabilitat i una magnífica oportunitat. Cal respectar, complir i fer complir tots i cadascún dels tres grans objectius que, barrino, han estat les raons de la cessió per Ricardo Miravet.

L’objectiu de donar-li a la gestió -i salvaguardar-li a l’ús- del Castell el contingut intel·lectual, cultural i artístic, és una obligació. Però aquest contingut, conferit per Livia i Ricardo Miravet, sempre antic i sempre renovat, en estat de producció contínua, serà també ocasió i motiu de continuar rellançant la vida de la vila. Complaguem-nos-ne i, sobretot, defensem-ho.

*Josep-Lluís Carbó Ferrer és membre del Centre d’Estudis dels Ports / Els Ports en Moviment

Més informació: Centre d'Estudis dels Ports | Els Ports en Moviment | patrimoni