Una nova planta municipal: democràcia de baix a dalt

El proper 26 de maig són les eleccions municipals formals als pobles de la comarca. Serà la data que tots triarem quins seran els nostres representants que cuidaran dels nostres pobles i la nostra terra des del nivell més baix de l’arquitectura institucional de l’Estat. Seran els regidors i regidores, els alcaldes i alcaldesses que eixiran de les urnes del dia 26 de maig qui dedicaran un temps impagable i recursos personals per a intentar de fer dels nostres pobles llocs millor.

És per això que em sembla apropiat precisament en estes dates fer un esbós de proposta. Una proposta d’un municipalisme diferent, nou, amb més poders (més sobirania) i que permetre uns millors serveis públics, més propers al ciutadà i la rendició de comptes amb els seus representants. Això sí, és una proposta que, ja ho dic des d’un principi, no és constitucional i, per tant, d’impossible aplicació a curt termini.
Les principals premisses són dos; que la gestió dels serveis públics (i, per tant, també dels recursos públics) ha de recaure el més proper possible de la ciutadania i que el sistema ha de tenir una base democràtica sòlida, és a dir, facilitar al màxim la transparència, la representativitat i la rendició de comptes. El lloc ideal per a maximitzar el beneficis de totes dos premisses és el món local.

La gestió dels serveis públics hauria de recaure, en este nou esquelet institucional, per defecte en l’ens públic més proper al ciutadà amb prou capacitat per gestionar (bàsicament, si té o no prou recursos) els propis serveis. Per què? Per millorar la democràcia i els propis serveis. Això ens porta a la segona premissa.

Com que la gestió dels serveis estarà més prop del ciutadà, també cada persona tindrà més influència a l’hora de valorar el servei i la rendició de comptes serà més completa. Això vol dir que si el servei de transport públic del poble funciona malament, una queixa del ciutadà tindrà més força si qui gestiona el servei és algú que viu al mateix entorn que ell que si la persona que s’ocupa de la línia d’autobús viu a 200 quilòmetres. Per tant, és més possible que els problemes amb el transport se solucionen amb una gestió propera que amb una gestió més llunyana. El transport n’és un exemple, però se’n podrien posar d’altres. Ser sobirans també vol dir tenir capacitat de decisió sobre estes coses.

Això, però té limitacions. Les principals, la capacitat de gestió dels ajuntaments més menuts i l’eficiència econòmica. És per això que este nou esquelet no pot ser igual per a les ciutats grans, que no tenen les limitacions abans esmentades però que, per contra, la pròpia institució municipal està més lluny del ciutadà (perquè amb les institucions actuals hi ha menys representants proporcionalment al número d’habitants) que per als municipis petits, amb les limitacions de gestió i d’eficiència però amb la institució actual molt més propera al ciutadà.

Per això, el sistema institucional no pot ser el mateix a les ciutats grans que als pobles menuts. Per a les ciutats grans, i anant de l’esglaó més baix al més alt, seria necessari la creació de consells de barris que serien òrgans consultius per als assumptes referents als barris i que tindria forma d’assemblea de veïns i d’un representant del barri que seria escollit en eleccions. Per sobre d’estos consells de barris, i només per a les ciutats més grans, caldria un ens de districte que seria format pels representants dels barris dins de cada districte. Ja per sobre dels ens de districte o dels consells de barri (i també per als pobles) estaria el consell del municipi. Seria el què actualment identifiquem amb l’ajuntament però el ple estaria composat al 50% per representants de barri (o districte, en les ciutats més grans) i 50% consellers triats en eleccions per llistes tancades desbloquejades. Per què este sistema? Per un costat garanteix la representativitat de dels barris però per l’altra assegura el bé comú del conjunt ciutadania; representativitat del territori i del conjunt.

Seria el consell del municipi qui triaria l’equip de govern, però seria la ciutadania directament a través d’eleccions qui triaria l’alcalde. Com passa amb el govern francès; el president forma part de l’executiu i és triat directament en eleccions però els ministres són triats pel parlament, podent-se donar que el president siga d’un partit i els ministres d’un altre, fet que pot suposar un contrapès important.
Conseqüentment al què s’ha dit anteriorment, el municipi ha de ser la base de tots els serveis públics propis de l’Estat del Benestar. El consell municipal ha de tindre la possibilitat d’incidir en la governança i la regulació de polítiques de treball, educació, sanitat i serveis socials, així com habitatge, mobilitat i transport públic i seguretat ciutadana. Això no vol dir, ni molt menys, que tinguen tota la capacitat de decisió, però sí el suficient poder com per adaptar les polítiques a la realitat de cada municipi.

Evidentment, les ciutats grans tindran més capacitat per poder assumir més àmpliament estes competències i més capacitat d’incisió en l’adaptabilitat de les polítiques. Però… I els municipis que no ho puguen assumir tot, que serien la majoria?

—La solució per als municipis petits
Entenent que els municipis petits, en especial a les zones rurals com la nostra, no tenen prou recursos per a assumir les competències dites més amunt, caldria crear unes estructures supramunicipals per tal de prestar els mateixos serveis amb la mateixa qualitat que en un municipi més gran.

Estos ens haurien de funcionar amb una estructura similar a la dels consells de municipis de les ciutats grans, és a dir, un sistema electoral mixt, a la pràctica, on la meitat dels membres formen part del consell del municipi del seu poble i l’altra meitat siguen triats de manera directa en circumscripció única per a tots els municipis.

Afortunadament, a la nostra cultura geogràfica tenim un esglaó territorial que permetria facilitar estes estructures i homogenitzar-les arreu del territori.

Les comarques són una molt bona base geogràfica per a impulsar i implementar estes institucions locals per a garantir la igualtat en l’accés als serveis públics en municipis amb poca població. La comarca permet proximitat en el servei i en detectar les necessitats de la població, permet l’adaptabilitat de cada política per a cada comarca i permet, també, la millora de la democràcia i la rendició de comptes.

* Roger Carbó Calzada, la Todolella. Centre d’Estudis dels Ports / Els Ports en Moviment

Més informació: Centre d'Estudis dels Ports | eleccions | Els Ports en Moviment | política