“Una flor no fa estiu, ni dues primavera”

Si l’hivern primavereja, la primavera hiverneja; primavera arribada, ovella esquilada; molta flor de primavera, bona tardor espera; per la primavera, res no és com era; una flor no fa estiu, ni dues primavera… i així podríem encadenar uns quants refranys que relacionen aquesta època de l’any en algunes de les seues característiques, com ara un oratge canviant que no sol acontentar a tots a l’hora.

El que és ben cert és que els mesos de maig i juny, a les nostres terres, són els mesos dels esclats de colors i olors amb la floració d’una gran varietat de plantes. I és que, esta és una època ideal per a eixir a buscar i recol·lectar-ne algunes. Per a això, és essencial saber-les identificar i conèixer les seues propietats, el que ens permetrà poder-les tindre al rebost i utilitzar-les en multitud de casos. Agafem, doncs, la cistella de vímet que tenim guardada des dels últims dies de bolets a la tardor i anem a gaudir de la nostra vegetació!

Entre les plantes que no podem obviar tenim les clàssiques aromàtiques: el romer (Rosmarinus officinalis L.), l’espígol (Lavandula latifolia Medicus) i el timonet (Thymus vulgaris L.). A banda de ser molt apreciades pel seu aroma i el seu ús a la cuina, aquestes plantes posseeixen propietats antisèptiques i anticatarrals. De l’espígol en particular, també destaca la seua capacitat hipotensora, així com del timonet la antiinflamatòria. Una planta que acompanya molt bé a les tisanes de timonet és la flor de saüc (Sambucus nigra L.), rica en mucílags i olis essencials, per la qual cosa presenta propietats reconegudes per a les vies respiratòries superiors. La flor del saüquer ens ofereix, també, moltes altres possibilitats, no només pal·liatives, com són el gaudi d’uns bunyols o un refresc amb flor de saüc.

Una altra flor que prové d’una espècie domesticada des de l’època romana [1] i que convé no oblidar collir és l’herba colera (Cynara cardunculus L.), i és que l’aigua que s’obté de tindre les seues flors a remulla durant 24 hores és el quall que s’utilitza per a preparar alguns dels menjars del que ací disfrutem: la collada i el formatge.

L’herba fetgera (Hepatica nobilis), amb les seues flors rosades, blavenques o blanques, és una flor típica del principi de primavera que s’utilitza popularment com a astringent, hipotensora, hepatoprotectora i vulnerària, és a dir, per a afavorir la curació de ferides, talls o cremats [2].

Si dins de tot el període primaveral hi ha un dia especialment assenyalat per a collir flors i plantes, aquest és Sant Joan, i és que de la nit del 23 de juny es conserven un gran número de creences per ser, quasi, el dia de l’any que té més hores de sol. No obstant, no li correspon el qualificatiu superlatiu, ja que la nit més curta de l’any és la del solstici d’estiu, és a dir, la nit del 21 al 22 de juny. Una de les costums que giren al voltant d’esta data és la preparació d’ungüents i olis, que segons marca la tradició, s’han de preparar amb plantes collides la nit de Sant Joan i deixar-los 40 dies seguits a sol i serena. Per aquesta data es prepara l’oli d’hipèric, pericó o herba santjoanera o de Sant Joan, comunament emprat com a vulnerària. Si esteu pensant en collir pericó, sapigueu que és ben comú trobar-lo a les vores dels camins i és fàcilment identificable per les flors grogues i la fisonomia de les fulles, que com el seu nom indica (Hypericum perforatum L.), si es miren a contrallum s’observa que estan microperforades. A més a més, és ben coneguda la capacitat antidepressiva del pericó i és que s’ha trobat que el seu extracte actua com a inhibidor de la substància MAO (monoamino-oxidasa), que oxida la serotonina i la noradrenalina, hormones responsables de la sensació de plaer [3].

Com cada vegada que es parla de remeis medicinals, s’ha de remarcar que cal fer un ús prudent i el primer que cal és conèixer les plantes i aprendre a identificar-les. Per a això, us recomane consultar els dos llibres citats al text: Plantes i remeis: de la terra al rebost, de Carles Mir Pegueroles [1] i Plantes del terme municipal de Vilafranca (Castelló), de Ricard Pitarch i Garcia [2]. També cal saber que moltes voltes l’efectivitat i els efectes secundaris d’aquestes plantes no han estat provats clínicament; pel contrari, es basen en el saber popular adquirit empíricament i transmès oralment entre generacions. Per això, res millor que xerrar i preguntar als nostres majors, eixir a la muntanya i anar aprenent pas a pas. Però no us encanteu, que si la dita és bona, Sant Joan arribat, la primavera ha passat.

[1] Mir C., 2018. Plantes i remeis: de la terra al rebost. Usos tradicionals de les plantes a les Coves de Vinromà. Associació Cultural Tossal Gros. ISBN 978-84-09-05144-1.
[2] Pitarch R., 1998. Plantes del terme municipal de Vilafranca (Castelló). Ajuntament de Vilafranca. ISBN 84-923921-0-X.
[3] Stübin G., Peris J.B, 1998. Plantas medicinales de la Comunidad Valenciana.

* Sara Gargallo Bellés és membre del Centre d’Estudis dels Ports

Més informació: Centre d'Estudis dels Ports