“Gràcies, bruixes!”
Fa un parell de setmanes Sara Gargallo ens parlava de les propietats d’algunes de les plantes que podem recollir als nostres bancals, camins i prats. Després de llegir-lo vaig pensar en la gran injustícia social i cultural que envolta tot el saber al voltant de les plantes, allò que en diem l’etnobotànica. És aquest saber heretat de mares a filles el que ens ha guarit durant segles i precisament per estar en mans de les dones ha estat tradicionalment menystingut. Encara més, no només no se’ls ha reconegut el seu paper en la història de la humanitat sinó que moltes d’aquestes dones foren acusades injustament de bruixeria.
Si anem a la bibliografia a buscar els grans referents en etnobotànica ens trobarem a Dioscòrides, Josep Quer, Pius Font i Quer o Joan Pellicer, tots ells estudiosos de les plantes i els seus usos. Sense desmerèixer la seua tasca, cal tenir present que en bona part va ser de recopilació i catalogació d’un saber que s’havia anat transmetent durant segles. Per contra, les dones que havien custodiat aquest coneixement, segueixen en l’anonimat. És evident que és impossible posar nom i cognom a aquestes dones, però almenys un reconeixement col·lectiu sí que hi hauria d’haver i més si tenim en compte que una part molt significativa de la farmacologia actual n’és hereva.
Valga doncs aquest humil article com a homenatge i reconeixement de la seua tasca i valga també com a denúncia de la persecució que moltes d’elles van patir. Les acusacions de bruixeria apareixen de forma significativa a partir del segle XVII i arriben fins pràcticament el segle XIX. Que les dones foren propietàries d’un coneixement que no tenien els homes era una amenaça per al poder i aquest es va defensar amb les eines més cruels de què disposava. Els mecanismes foren diversos i alguns d’ells es van instal·lar en l’imaginari col·lectiu fins avui. En particular l’estigmatització d’aquestes dones dibuixant-les com la representació del mal, l’encarnació del mateix dimoni. De quina altra manera haurien pogut adquirir aquell saber si no pactant amb el maligne? Prou és sabut que ja fou per culpa d’una dona que la humanitat pateix tots els mals que li plouen del cel!
Escampar aquest discurs devia ser relativament fàcil en una societat majoritàriament analfabeta, plena de pors i amb unes autoritats que veien les classes populars com pobres desgraciats. Criminalitzar algú sempre ha estat fàcil des del poder, abans i ara, només cal que analitzem com han augmentat les noticies falses (fake news) i les manipulacions informatives en els darrers temps. Hi hauríem d’afegir la velocitat amb què se propaguen a través de les xarxes. En essència, l’esperit de tot plegat segueix sent el mateix: la por que sent el poder quan el poble sap més del compte.
En el cas que ens ocupa l’estigmatització no era suficient, de fet en molts casos aquestes dones comptaven amb una reputació més que reconeguda entre els seus veïns i veïnes, no oblidem que era a elles que s’encomanaven quan anaven mal dades en termes de salut. D’altra banda també retenien petits rituals precristians que en moltes zones del país encara eren ben vius. Alguns d’ells la litúrgia cristiana els va incorporar com és el cas del culte al foc als solsticis (Sant Antoni i Sant Joan), però d’altres probablement quedaren només entre la gent dels pobles. Calia per tant alguna cosa més que difondre mala premsa, calia alliçonar el poble. I és ací on els tribunals de la Santa Inquisició entraren en joc, les acusacions, la persecució, la tortura i en darrera instància l’execució foren els recursos emprats. Val a dir que fruit d’aquesta repressió el nombre de bruixes augmentà considerablement després dels primers processos oberts. Apareixen les delacions, les revenges i aquestes dones es veuen obligades a viure, o millor dit a exercir, en la semiclandestinitat.
Afortunadament, el deliri dels inquisidors passà i amb ell la repressió, però queda per sempre més la imatge de la bruixa com a símbol del mal. I no només la imatge sinó tota una sèrie de rituals per protegir-nos-en. Quantes branques d’olivera, teix o sabina es porten a beneir el diumenge de Rams i acaben penjades als balcons de les cases? Quantes creus de ruda hi ha als vidres de moltes finestres? Quantes potes de conill o rapinyaire pengen a la porta dels masos? Quants llindars de finestres es pintaven de color blau? L’església que mai perd puntada sense fil va saber aprofitar aquesta por per tal de retenir la fe. Qui ens diu que la figura de la beata, d’aquella dona temerosa de Déu que tots tenim al cap i que hem vist cent vegades no siga més que el llegat que ens ha arribat de tot aquell passat? Potser ser més papista que el Papa era l’única manera de salvar la reputació. I en alguns moments, la vida.
En èpoques de crisi la desgràcia s’accentua sempre sobre els col·lectius més desafavorits i les dones han estat un d’aquests col·lectius històric. Les violacions i vexacions de tot tipus formen part, malauradament, de l’escenari de totes les guerres o dels camps de refugiats de les poblacions forçades a l’exili. Els casos més recents els tenim en el cas dels refugiats de la guerra de Síria, els que esperen creuar el Mediterrani o l’èxode de la comunitat Rohingya. Per què serà que una de les propietats de les plantes medicinals que més apareix a les descripcions és la d’avortiva? No era l’església que avisava les dones d’aquest perill: vigila de prendre ruda que perdràs el fill que tant esperes! Quantes mares han portat la filla a una d’aquestes dones perquè l’ajudés a no tenir el fruit d’aquella violació? Quanta violència de gènere ha estat amagada durant segles?
Va sent hora de netejar la imatge de les bruixes i que els hi reconeguem tot el que els hi debem. Permeteu-me acabar recomanat-vos una lectura: Bruixa de dol de la Maria-Mercè Marçal.
* Jordi Marín i Monfort
és membre del Centre d’Estudis dels Ports
