Més de trenta anys de debat i reivindicació

El pròxim 1 de juny de 2019, la Comissió del XLIè Aplec dels Ports organitza el IV Proaplec. La jornada, destinada a promoure la festivitat que enguany se celebrarà a Herbers, tindrà lloc a Castell de Cabres i, durant la vesprada, serà moment de reprendre un tema de candent actualitat, i això que fa més de trenta anys que se’n parla… A banda del Tercer Campionat Autonòmic Valencià de Morra i la visita guiada pel poble, hi haurà un debat sobre la comarcalització històrica i actual dels Ports, que comptarà amb la participació del politòleg Roger Carbó i la persona que escriu aquestes línies. Si em permeten la llicència, és un bon pla per a passar eixe dissabte per la vesprada, a un lloc molt acollidor, amb gent hospitalària i també amb un tema que requereix atenció al damunt de la taula.

Com els deia fa un moment, fa més de tres dècades que la divisió administrativa del País Valencià a l’àmbit comarcal està en boca de molta gent. Ben mirat, se n’ha discutit durant tot el segle XX, fins i tot en els decennis d’ostracisme del franquisme. De fet, abans de què el sistema d’articulació en províncies complira un centenar d’anys començaren a sorgir veus discordants que reclamaven un nou model d’organització, capaç de donar resposta a les necessitats locals. En efecte, les primeres propostes de comarcalització es remunten al primer terç del segle XX i, després de diversos models, semblava que la qüestió anava a quedar resolta després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana el 1982. En eixe moment, sorgí una proposta ferma de comarcalització —no entraré ara a valorar la seua validesa històrica i territorial— que, pels motius que foren, no es féu efectiva. La divisió del país en comarques no entrà en vigor i, doncs, alló que teòricament anava a tancar els debats no féu una altra cosa que deixar ben oberta una problemàtica que ha esdevingut una de les qüestions més persistents en la nostra societat actual.

Durant més de trenta anys, el tema de la comarcalització ha generat opinions molt diverses, fins al punt que té seguidors i detractors fervents. Encara avui dia no s’ha assolit un mínim consens social i una bona mostra de què el tema no està tancat és que d’ací uns dies el debat arriba a un dels racons del país, que també és un dels més despoblats. Abans, el 4 de novembre de 2018, el Centre d’Estudis dels Ports emetia un comunicat amb motiu de l’aprovació de la Llei de Mancomunitats de la Comunitat Valenciana i, per la seua banda, la Comissió Organitzadora del XLIè Aplec dels Ports publicava un manifest el 27 de novembre del dit any en el qual també es feia ressò de la necessitat d’establir una comarcalització efectiva del País Valencià. Els dos textos, publicats en aquest mateix espai i disponibles al web del Centre d’Estudis dels Ports, testimonien la importància del tema a la comarca. Aquesta ressonància ens adverteix de què, més enllà de les simplificacions que es puguen arribar a fer, no som al davant d’una qüestió banal. Ans al contrari, la gent que viu als pobles dels Ports està preocupada, i molt, per la comarcalització, perquè el seu futur depèn en bona mesura del resultat d’aquest intens debat entre els diferents agents socials.

Una lleugera ullada a la història de la comarca serveix per entendre aquesta reinvidicació. I la història ve de lluny. En el temps de domini musulmà, entre els segles VIII i XIII, aquest territori s’anomenava al-Burt o al-Burtat, termes que identifiquen un “lloc de pas entre dues muntanyes”. Més encara, se sap pels documents cristians de mitjan segle XII que el territori encapçalat per la fortalesa de Morella tenia uns límits ben marcats en època andalusina: pel vessant oriental, anaven des del riu de les Truites fins al Tossal del Rei, després de passar per la Mola d’Ares, el Tossal de la Nevera, les serres de Moixacre i Santa Àgueda, Vallibona, Bel i Benifassà. Sobre aquesta base es construeix el senyoriu cristià després de la conquesta del segle XIII i, aleshores, se li acaba de donar formar a una estructura territorial destinada a perdurar moltes centúries més. Així, doncs, en aquesta època es perfilen les fronteres heretades dels musulmans, es tracen les línies pel vessant occidental amb els altres senyorius i, finalment, s’incorporen els llocs d’Olocau (1287) i Vilafranca (1303). Quan es produeix aquesta última annexió, a començament del segle XIV, ja hi ha la concepció de què aquest espai que se situa a la cruïlla de Catalunya, Aragó i València conforma una unitat territorial amb unes característiques molt particulars, coneguda com els Ports.

Des d’aquest moment, la gent que habita a aquest espai desenvolupa un sentiment de pertinença a un territori que té una idiosincràsia única. Les fronteres polítiques i naturals, la pertinença al patrimoni reial, les relacions —sempre complicades, però necessàries— entre la vila, les aldees, els llocs de senyoriu, els pobles de la Tinença i el monestir de Benifassà, el paisatge muntanyenc, l’economia ramadera, la llengua, la gastronomia, la pedra en sec, les festes, les devocions religioses i tants altres aspectes que no és possible esmentar ací… Tot constitueix la identitat d’una comarca esbiaixada en el darrer segle pels diferents projectes d’organització territorial del país. Ara bé, les ratlles als mapes es poden moure a l’antull d’aquell que les traça des d’un despatx, però el sentiment col·lectiu supera qualsevol entrebanc polític i administratiu, més encara quan està en joc el futur. Perquè, en efecte, durant més de tres dècades des dels Ports s’ha demanat l’aplicació d’una articulació territorial coherent per mantenir el respecte a aquesta identitat històrica i, sobretot, per poder fer front a un futur gens esperançador.

Només dues dades. La primera, del poble que acull l’Aplec enguany; la segona, del poble on se celebrarà el Proaplec. Herbers ha passat de tenir 144 habitants en 1986 a només 48 en l’actualitat, mentre que a Castell de Cabres hi ha només 15 persones censades. La gent ha marxat dels pobles, se n’ha anat a la recerca de possibilitats de tenir una vida digna. El missatge és dur, però real. Fa unes setmanes que Violeta Tena, en aquest mateix espai, denunciava les desigualtats territorials i posava de manifest només algunes de les dificultats existents per viure a la comarca. És moment d’alçar la veu més encara, és moment de recuperar l’essència territorial perduda i, sobretot, és moment de presentar propostes conjuntes que retornen l’esperança a la comarca. La història aporta un argument sòlid de sentiment col·lectiu, cal seguir omplint-lo de contingut per a què se’n parle encara més de la comarcalització i tot allò que hi ha al darrere. Només així podrà haver un futur ple de vida als Ports.

Més informació: Centre d'Estudis dels Ports