“Confiança en Europa”
Per fi, pensarem la majoria, s’ha acabat tot el cicle electoral d’enguany, tota una marató de comicis que han servit per triar els nostres representants des dels nostres pobles fins a Brussel·les, passant per l’elecció dels de València i Madrid. Sobres i paperetes de tots els colors per participar de la festa de la democràcia, totes les possibilitats de votar condensades en menys d’un mes, amb les campanyes i precampanyes que corresponen derivades de les mateixes. Promeses, propostes, actes, mítings, presentacions, tertúlies, debats, declaracions –algunes d’elles desafortunades- i alguna que altra sorpresa en els resultats.
Considero convenient deixar l’anàlisi de les eleccions municipals per a cadascú, cada persona coneix i sap quina és la idiosincràsia del seu poble i pot emetre les seues valoracions. Potser el més destacable provincialment és el canvi de color a la Diputació de Castelló que posa fi a 24 anys de domini del Partit Popular a l’entitat provincial, des de quan Carlos Fabra va substituir al socialista Francisco Solsona al 1995. A la nostra comarca segueix la supremacia socialista, incrementada a Morella, Vilafranca i Forcall i a ressaltar també l’aparició de candidatures no adscrites que se poden fer amb varis governs municipals com ara Cinctorres, Todolella i La Mata.
Fora de les nostres terres l’atenció es centra en Madrid i Barcelona on les alcaldesses del canvi, els balcons de poder més importants que tenien Podemos i les seves confluències, poden perdre la vara de comandament. A Barcelona per la victòria de la llista d’Esquerra Republicana encapçalada per Ernest Maragall i a Madrid per la divisió i les lluites internes, irresponsables i fratricides de la formació. Les llistes més votades poden no governar Madrid –qui li ho anava a dir al PP- per les divisions i discrepàncies. Significatiu el fet de que de totes les persones que van fundar Podemos només Pablo Iglesias segueix en la direcció del partit. I quina llàstima l’absència de reflexió i autocrítica. Quant començarem a pensar que si la ciutadania no vota una opció pot ser perquè no li genera confiança?
El fil d’esperança ens arriba afortunada i moderadament des d’Europa. El tant temut increment de presència institucional de l’extrema dreta no ha esdevingut tal tot i guanyar a Itàlia i França. La ciutadania europea ha optat per la moderació i totes les formacions proeuropees es mantenen en majoria. Això sí, s’ha trencat també el bipartidisme i en bona part d’Europa, sobretot a Alemanya, s’ha decantat pels Verds, una opció molt més sana que els populismes tant de moda. Els partidaris del Brexit han guanyat al Regne Unit i eixa espasa de Damocles amenaça el clatell europeu, per tant és més necessari que mai el seny i la moderació entre els gestors continentals i evitar la presència de polítiques incendiàries que promouen els amics de Vox. Ah!!! Que m’oblidava de Vox, eixa formació que pot governar ajuntaments i autonomies perquè partits sense escrúpols desitgen pactar amb ells per guanyar poder. Manuel Valls ja torna a parlar en francès en la intimitat, és sent traït el ‘monsieur’.
