LA FALSA: “Mil”
Malauradament la xifra ja no és real, ja és superior, però la setmana passada, amb l’assassinat a Alboraia de Beatriz (29 anys) s’arribava a l’esgarrifant xifra de mil dones assassinades per violència masclista des de que al 2003 es començara a comptabilitzar aquesta lacra. Beatriz A.H., quina pena morir sent només unes inicials, era també la víctima 23 d’enguany. Ni se pot pensar la quantitat de dones que han mort pel terrorisme masclista abans de que prenguerem consciència del mateix, si a comptar les víctimes i no fer res més se li pot dir tenir consciència.
1000 dones mortes en 16 anys. A eixa xifra no va arribar el terrorisme d’ETA en quasi sis dècades de presència fatal a la història del nostre país. No és la primera vegada que dic i que se diu per més llocs que si les morts causades pel terrorisme masclista ho foren encara de la banda terrorista ETA els carrers de tot l’estat es trobarien plens de manifestants. Ara estan buits, estem tots girant el coll al problema, ignorant-lo i sense fer-li cas o, el que encara és pitjor, negant la seua evidència. Perquè negar la evidència és el que se fa amb la hipocresia de no voler dir a les coses pel seu nom i voler titllar de violència intrafamiliar a un terrorisme demostrat com és la violència de gènere i masclista del ‘la mato perquè és meua’.
Demostrat queda a cada moment que tot el que se fa i s’ha fet per lluitar contra aquesta lacra no ha estat prou, que calen més esforços i més pressupost per incrementar la lluita. Però per mal camí anem si el que damunt se vol fer, com és el cas ja d’Andalusia, és retallar els pressupostos que se destinen a lluitar contra l’esmentada violència masclista i damunt perseguir a les persones que s’encarreguen de les tasques de lluita i eliminar els seus llocs de treball. De connivència amb eixe terrorisme s’ha de qualificar el fet de no perseguir la seua eradicació.
. Pactes de governabilitat
Més de 8000 ajuntaments té l’estat espanyol però si llegiu la premsa, escolteu la ràdio i mireu la televisió sembla que només existeixen els de Madrid i Barcelona. De la resta només es parla d’aquells en els que les previsions de govern municipal s’han trencat perquè alguns dels seus membres no han seguit la disciplina de vot. En algun que altre cas es pot dir que la governabilitat municipal depèn poc menys que d’una traïció i ja se parlava, a 48 d’hores de la tria d’alcaldes, de possibles mocions de censura per part dels ressentits afectats. Les unions contra natura sembla que tenen els dies comptats i que, en alguns casos, les aigües es volen redireccionar pel seu cau. Però cada municipi és un món i els pactes, com el gaspatxo, no se cuinen igual a Andalusia que a Castella la Manxa, i que els matrimonis de conveniència difereixen en cada municipi o comunitat. Com se sol dir, per bé que sigue, que el divorci tarde en arribar i que si ho fa que no perjudique als fills, és a dir, a la ciutadania. Llarga vida a les parelles! I trios, per què no!
