“Ara que fa 25 anys”
Aquest començament d’estiu ha fet 25 anys del dramàtic incendi dels Ports. El dia 1 de juliol de 1994 es declarava un foc al terme de Villarluengo fruit d’un llamp d’una tronada seca. Les condicions climàtiques adverses i la manca de coordinació inicial entre comunitats va fer que el foc avancés en direcció est creuant els termes de Bordó, Olocau, la Todolella, Ortells i Sorita. El balanç, desolador: 1 mort i 22.000 ha cremades.
25 anys després un altre incendi a la Ribera d’Ebre ens ha recordat la fragilitat del nostre paisatge i el nostre territori. Una fragilitat que es veu accentuada per l’abandonament a què estant sotmesos no només els nostres boscos sinó totes les zones rurals. L’abandonament dels cultius tradicionals per la nul·la rendibilitat de les explotacions o senzillament per la manca de gent que s’hi dedique a l’agricultura han provocat que terrenys que històricament havien estat agrícoles avui estiguen totalment erms. La natura és implacable i allà on segles enrere la mà humana havia transformat el paisatge forestal en bancals, ara el recupera. La natura té l’escriptura de propietat i passa a cobrar el rèdit. Així, creixen desvergonyits timonets, boges, argilagues i coscolls i, si ha passat prou temps, alguna carrasca, ginebre o pi s’estiren ufanosos cap al cel. Contràriament al que l’opinió pública considera, la superfície forestal que tenim avui és molt més gran que la que hi havia 70 anys enrere. El lector pot contrastar aquesta afirmació anant al web de l’Institut Cartogràfic Valencià i consultant el comparador de les imatges aèries de l’any 1956 fetes per l’exèrcit dels EUA i les ortofotos actuals. Les diferències són més que evidents. Al codi QR teniu l’accés directe.
Aquest augment de la massa forestal és un dels elements que propicien l’aparició d’aquests grans incendis, però s’hi sumen dos factos més. Per una banda el canvi climàtic en el que estem immersos que comporta un augment de les temperatures mitjanes anuals i un canvi en el patró de pluges amb menys episodis però més intensos. Aquests dos fets comporten un índex de sequera més alt. I per una altra banda la desaparició d’uns tallafocs que, tot i no estar pensats amb aquesta finalitat, feien aquesta tasca de manera molt efectiva: els bancals que periòdicament es llauraven. Aquesta barreja de factors ens hauria de fer canviar la manera com ens referim a la situació actual i més que de canvi climàtic hauríem de parlar de crisi climàtica per la urgència que comporta actuar-hi.
Marc Castellnou, cap dels GRAF (Grup d’Actuació Forestal) del cos de bombers de la Generalitat de Catalunya, fa anys que ens adverteix que els incendis als que ens haurem d’enfrontar són diferents als que tradicionalment havíem patit. Aquests formen part del que es coneix com incendis de 6a generació. Es tracta d’incendis de grans dimensions que poden cremar fins a 100.000 ha i capaços de crear condicions climàtiques pròpies que els retroalimenten. D’aquest tipus són els que han afectat Califòrnia els darrers anys o el de Portugal de 2017. Incendis diferents impliquen forçosament maneres diferents a l’hora de gestionar-los. Segons Castellnou, poc podem fer per combatre’ls una vegada s’han declarat més enllà d’intentar controlar els flancs. L’única eina que ens queda doncs és la prevenció. I aquesta prevenció passa per una gestió del territori que previngue la capacitat de l’incendi de crèixer. Atès que no podem incidir sobre les condicions climàtiques, només ens queda l’opció de fer una planificació del territori més assenyada.
La proposta que fa Castellnou és senzilla, fomentar el consum de km 0. Fer-nos conscients tots i totes que en els nostres hàbits de consum tenim la millor eina de prevenció d’incendis al nostre abast. Cap política resultarà més efectiva. El raonament és contundent: consumint productes de km 0 i per tant de temporada, ajudem a què el llaurador o la pastora del costat de casa pugue guanyar-se la vida, mantenir la seua explotació i de rebot seguir treballant el tros de terra que gestiona. A banda de contribuir a l’economia local i comarcal, a banda d’ajudar a frenar el despoblament, a banda de contribuir a rebaixar la petjada ecològica d’allò que consumim i lluitar de manera efectiva contra el canvi climàtic des d’una posició domèstica, a banda de tot això també estem fent una aportació molt gran a la conservació dels nostres ecosistemes i el nostre paisatge. Aquest model de consum és una arma molt valuosa per a la prevenció d’incendis i n’hem de ser conscients. Quan comprem hem de saber a qui i a què estem ajudant i, de forma implícita, a qui i a què estem perjudicant.
De res serveix lamentar-se a les xarxes quan veiem imatges d’un incendi si després no en som conseqüents. De res serveixen els hashtags solidaris als nostres murs i perfils més enllà d’omplir el nostre ego i la nostra set d’autocomplaença. Una mostra més de postureig que, en aquest cas, podria incloure’s dins dels que es considera Green Washing. Cal prendre consciència que darrere dels paisatges bucòlics on ens fem selfies i stories hi ha l’esforç de la gent que manté aquell paisatge viu i també és responsabilitat nostra que el puguen seguir cuidant, vivint d’ell, amb respecte, amb estima i amb equilibri, pel benefici de tots.
Amb tot, també hi ha veus que consideren que aquests incendis formen part del procés d’adaptació dels ecosistemes al nou escenari climàtic. Els paisatges que en resultaran després, els nous ecosistemes que apareguen, estaran més adaptats a les noves condicions climàtiques. Potser en el fons no són tan dolents? Una reflexió un tant provocadora però que no està exempta d’arguments de pes. Cal, però, una mirada freda sobre el fenomen i de persepctiva a llarg termini. De fet, a casa tenim algun exemple per estudiar. Han variat els ecosistemes de la zona cremada el 1994? Estan més ben adaptats ara? I els boscos que van rebrotar després dels anys del carbó, son com els que hi havia abans?
Acabo amb una recomanació, recupereu si podeu el monogràfic A 10 anys de la foguera publicat a la revista Au! (número 70) del CEP on es fan valoracions molt interessants de l’incendi del 1994 una dècada després.
* Jordi Marín és membre
del Centre d’Estudis dels Ports
