LA FALSA: “El món està boig”
Que el món està boig, molt boig, boig de solemnitat, ho demostrem molta gent tots els dies només en eixir al carrer cada matí amb el nostre comportament particular. Amb tot, en la nostra defensa podem dir que les excentricitats al nostre nivell poden ser motiu de broma, de rialles, de provocar llàstima entre els que ens miren, de vergonya aliena o, fins i tot, motiu de tancament a un frenopàtic, però no acabem de ser un perill si la nostra bogeria no va més enllà i no sobrepassa els límits de provocar danys a ningú. Però malauradament la societat s’ha encabotonat en fer arribar la bogeria general fins a límits insospitats. És allò de a veure qui pot més a l’hora de fer realitat l’estupidesa més gran.
Fa uns mesos la societat espanyola es felicitava, ens felicitàvem, i s’honorava per haver aturat a les urnes l’avanç irrefutable de l’extrema dreta que avançava a ritme trepidant arreu d’Europa. El món progressista i defensor de les llibertats, aquelles persones que arreu del continent defensem la solidaritat entre els éssers humans, vinguen d’on vinguen, vam creure que havíem guanyat una batalla contra els insolidaris xenòfobs i misògins que a poc a poc s’han anat encaramant als governs europeus, nacionals i regionals, a Itàlia, Múrcia o Madrid. Però no, el nostre goig a un pou, tot va ser un miratge. Els egocentrismes han impedit l’enteniment una altra vegada al nostre país. Les aspiracions messiàniques i les pretensions individuals han surat sobre els desitjos il·lusionats de la majoria. Quina pena! Quina llàstima! Qui ho anava a dir que seria Gabriel Rufián qui posare una nota de cordura a un espectacle decebedor al Congrés.
I ahi estem, sense govern al menys fins setembre, amb la ciutadania progressista, majoritària i desencantada, mirant al cel sense saber d’on ha vingut la tempesta i una dreta dividida que s’uneix com ningú sap fer-ho quan les circumstàncies i els pactes de cafè ho requereixen. Liquidar Madrid Central bé val una sanció mediambiental europea a pagar entre tots i no s’escatimaran denominacions de violència intrafamiliar als continus i reiterats assassinats de dones si només és eixe el preu a pagar per un govern murcià. Què li anem a fer? És el preu a pagar per viure a un país on les banderes són més grans que els habitatges, les hipoteques més llargues que les pensions i alguns discursos més amples que molts dels drets fonamentals.
Però no s’atura a les nostres fronteres la bogeria. Si ja coneixíem massa dirigents mundials temeraris disposats a jugar amb la pau i l’estabilitat al món el nombre s’incrementa. Als Trump, Bolsonaro, Putin, Kim Jong-Un, Salvini, Rouhaní… s’afegeix Boris Johnson, la ‘Pèrfida Albion’ no podia ser menys ni deixar d’estar a l’embolic tot i que no vol estar a Europa. Mentrestant els morts per atemptats es compten per desenes a Nigèria i Afganistan però clar, com no són occidentals no mereixen minuts de silenci ni ciriets encesos a les grans avingudes. I així tot!
Més informació: Joan Carles Marcobal | La Falsa
