LA FALSA: “Compañeros, compañeros, hasta aquí ya hemos llegado”
JOAN CARLES MARCOBAL
Un oportú i molt encertat missatge de Mentxu el diumenge al matí m’ha facilitat el titular d’aquest article. La notícia ens la donava la ràdio a la matinada (les males notícies, com els fantasmes, sempre volen de nit), José Antonio Labordeta ens havia deixat. Havia pogut amb el franquisme i amb els fillsdefranco que li volien negar la paraula i se’n fotien d’ell al Congrés, a tots els havia enviat a la merda.
Però no va poder amb un càncer de pròstata contra el que va lluitar amb la mateixa dignitat amb la que va afrontar la dictadura des de les seues cançons i les aules. ‘A veces yo quisiera huir por el espejo, estar al otro lado y poder estar lejos, tan lejos de los tejos que te tiran los lerdos que piensan que tu eres un lerdo como ellos. Quisiera estar contigo, jugando por el cielo, con Zarra, con Gaínza e Iribar de portero’. (Simpatitzant de l’Athletic i seguidor del Saragossa) D’adolescent quan vaig començar a seguir-lo amb els discs de Malú ‘polvo, niebla, viento y sol…’ vaig tenir enveja sana dels alumnes que el podien seguir a Terol.
Ara, si tanco els ulls, me veig a un pupitre d’un institut tardo franquista o de la transició amb ell de professor. Hoy no ha venido a clase Ramón Cabeza y al preguntar por él sus compañeros me han mirado con rabia, con tristeza… De jovenet vaig aprendre de Labordeta a buscar la força per canviar la societat, el món amb el que estàvem en desacord. A varear la oliva no van los amos, a varear la oliva van los ancianos… De vuelta de la ciudad van los leñeros, se quedaron sin la leña y con hambre y soledad. D’adult, en tenir la sort de xarrar amb ell, em va ensenyar que mai no és tard per lluitar per una utopia, per buscar eixa terra anomenada Llibertat. Tambien será posible que, esa hermosa mañana, ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que empujarla para que pueda ser. José Antonio ja no pot empentar però ens ha legat la força del seu tarannà per seguir endavant. Planta un árbol sobre la tierra yerma y ayúdalo a crecer… Entre todos hay que levantar un lugar en donde quepan los que caminan y esperan, los que vuelven y se quedan.
En obrir els ulls veig que el que no està a classe…. és el professor. Però si els torno a tancar veig a José Antonio cantant amb Imanol i Victor Jara, fent costat a Sacco i Vanzetti.
