“Els camins de l’honra i de la terra”

Des de la meva infantesa, he sentit parlar de la Colònia Morellanocatalana i del Munt de Pietat dels Fills del Maestrat, un dels més antics, solidaris i assistencials de Catalunya. A Terrassa, vivia un matrimoni, cosins de la meva àvia Dolors, que habitualment ens visitaven al Forcall dels anys de la postguerra, on vaig néixer el 1943. Ell, Tomàs Pla, era teixidor, un home molt treballador, summament responsable, el qual amb la seva esposa Carme Adell i el seu fill Josep s’havien traslladat a la població vallesana darrere la fallida i el tancament de la fàbrica Ginar, als anys 20 del de segle passat. El “senyor Tomàs”, a banda d’ensenyar-me bresseroles i cançons infantils, em va parlar de l’emigració de la gent de casa nostra a Catalunya, on els teixidors morellans eren molt estimats. Dels meus quatre anys, recordo plenament les seves històries i narracions a l’hora d’anar-me’n a dormir, o de quan qualsevol pàssia o refredat m’obligaven a refugiar-me al meu amagatall del jaç. L’oncle Tomàs i la tia Carme esdevenien tot un referent familiar en aquelles calendes, com també ho seria llur fill, el Dr. Josep Pla i Adell, un sacerdot exemplar a la casa del qual vaig fer cap en arribar a Barcelona, el 1964, per cursar estudis universitaris.

La colònia morellana de Catalunya s’originà, el 1904, amb els primers assentaments d’emigrants i teixidors de casa nostra, acollits amb generositat a causa de llurs elevades qualitats morals i professionals, a més de la qualificació, laboriositat i perfecte sentit de la responsabilitat. Només d’aquesta manera, es justifica la fàcil integració en la societat catalana i la reputació que adquiriren, tant al Vallés tèxtil com a la ciutat de Barcelona. Tota una epopeia migratòria, si més no, aguditzada, després de 1925, amb la crisi industrial, que va sacsejar les terres dels Ports, la qual obrí, però, nous i insospitats horitzons als morellans i llurs fills, ja nascuts a Catalunya, i que en mitja centúria han originat una esponerosa gernació de grans professionals del dret, l’economia, les finances, el periodisme, la universitat, la política, etc. Fet i fet, unes persones que mossèn Paco Masià destacava a la secció informativa Morellanos que triunfan de la “fulleta” i la revista Vallivana. No de bades, als anys 80-90 del segle XX, Ignasi Riera a la premsa catalana qualificava com a la màfia morellana els triomfadors que s’hi instal·laren; qüestió en la qual caldrà aprofundir algun dia per sospesar el valor i la dimensió d’un fenomen tan notable d’èxit i rellevància social de la primera generació instal·lada, o nascuda, a les comarques catalanes.

Aital creixement i pes social portaren, com a conseqüència, el naixement d’una secció específica de Morellans de Sabadell, el 1959, que va impulsar la creació d’un altar a la parròquia de la Creu Alta, el bocet la qual realitzaria el pintor morellà Rallo, molt conegut per la societat sabadellenca. S’hi tractava, si més no, d’un evident intent de plena implantació, ja que els morellans mai es desentenen, siguin on siguin, del patrocini de llur Marededéu de Vallivana, un referent i denominador comú de fe i de cultura de totes les famílies, a banda de la ideologia i/o de la filiació política. Sabadell ja havia consolidat al si de la societat local diverses figures destacades de morellans als inicis dels anys seixanta: les famílies Martí-Carceller, els Ferrer, Sabater, Guimerá, Muro, etc. Llur instal·lació i entestament comportaren el naixement i l’entusiasme d’una colònia de notable arrelament i prestigi, la qual vaig conèixer el 1965, en acudir per primera vegada a la celebració de la festa anual, acabats d’iniciar els meus estudis universitaris a l´Alma Mater Barcelonina. El cardenal Tarancón, aleshores bisbe Solsona, mossèn Paco Masiá i l’ historiador mossèn Manuel Milián Boix presidiren els actes religiosos i la benedicció de la Marededéu de Vallivana a la Creu Alta.

La primera reunió de la comunitat morellana a Sabadell per crear aquest nou format associatiu sociocultural esdevingué el 2 de març de 1959, presidit per un escolapi notable, al qual els arribats dels Ports atorgaven el paper de caporal: el pare Salvador Dalmau, natural de Bordó, un poblet ancorat a les fites aragoneses que confinen amb el terme de la Todolella. Fruit d’aquell projecte, va sortir una Junta d’honor, formada per l’industrial Feliu Barnola Comas com a president, al que acompanyaren en condició de vicepresident Heribert Carceller Martí i, com a secretari, Antoni Ferrer Sabater. Segons estableixen les normes no escrites de la nostra tradició morellana, de caire eminentment clerical, es designà un consiliari en la persona del pàrroc de Sant Vicent de la Creu Alta, mossèn Josep de Plandolit, el qual des dels inicis va acollir la concurrència morellana en les seves celebracions anuals i en les misses pels socis de la comunitat difunts.

Aquest nucli d’entusiastes que, si a mà ve, gosaria qualificar-los de patriotes, amb seny de futur i de permanència al bell mig d’una societat plural en la seva composició migratòria i varietats culturals, enllestiren un model d’integració tan depurat que, de sobte, es confondiren amb els autòctons, a causa, si més no, de la llengua i de l’afinitat tèxtil d’origen. En foren una prova evident els qui van compondre la primera junta efectiva -els genuïns capdavanters- sota el lideratge d’un empresari excepcional, com ara Miquel Martí Adell, que mantindria el seu càrrec indiscutit des de 1959 fins el 26 de juliol de 1970. Com a vicepresident, anomenarien Antoni Ferrer Amela, un personatge entranyable que dedicava dies i hores a visitar els socis de la colònia per les seves llars, per tal de conèixer la situació, les necessitats i cobrar la quota anual del Montepio. El secretari fou un altre home decisiu i providencial, funcionari de l’Ajuntament de Sabadell fins la jubilació; mai no tingué un no a l’hora d’ajudar i sempre un sí d’entusiasme i una dèria encomiable per la causa. En aquest cas, la raó d’actuar així tenia un origen estrictament col·lateral; és a dir, per casament amb una morellana, de Casa Canyot, la qual el féu partícip del caramull de les seves conviccions. Muro, un aragonès eternament pegat al seu somrís, fou l’animador de la causa, el modest i escrupolós servidor, el cronista minuciós de la revista Vallivana, que jo llegia amb deler. Encara avui, resta pendent un homenatge, una mena de deute sense pagar perquè, sense ell, tal volta tot haguera esdevingut ben diferent, tot i el recolzament sistemàtic del pare Salvador Dalmau, rector de las Escoles Pies i eficient consiliari d’aquest col·lectiu exemplar.

Aqueixa primera Junta va bastir l’altar a la Marededéu de Vallivana que els morellans sabadellencs veneren tots els anys a la primeria de juny, en concomitància amb la rogativa des de Morella a Vallivana, sempre en un dissabte de maig. Aquesta fita de la consagració de l’altar a la Creu Alta tingué lloc de seguida, després de l’organització de la Colònia, el 14 de juny de 1959, cerimònia presidida pel bisbe de Solsona d’aleshores, el borrianenc mossèn Vicent Enrique i Tarancón. D’aquella saga, emergiren uns altres homes d’excel·lent tarannà morellà, que han donat continuïtat a aquest grup social, perfectament arrelat al Vallés. Antoni Ferrer Sabater, empresari i financer, fill del secretari de la primera Junta de Honor, va assumir la presidència després de l’adéu del destacat prohom del transport públic, Miquel Martí Adell. Açò ocorria el 5 de juliol de 1970. Antoni Ferrer mantindria el càrrec fins la seva mort, el 28 de març de 2011. Una profunda tristor surava pertot arreu de la colònia dels morellans, perquè Antoni esdevingué un exemple de patriota i d’home de bé. A hores d’ara, la seva successió encara resta sense perfilar, tot i que l’entusiasme de la família Martí Carceller –fills i nets del primer president- i el ponderat testimoni d’amor a la terra i a la colònia d’Eladi Adell, mai suficientment ponderat, han mantingut el parèntesi fins la seva definitiva substitució. Avui, Eladi reuneix totes les funcions: és l’animador, l’organitzador, el secretari eficient i el que fa de president substitut durant l’interinat. Amb ell, amic i Company de joventut a Tortosa, he compartit moments i vivències emotives; una d’elles, el matí en el que tots dos ens apropàrem al tanatori de Sabadell per acomiadar-nos del meu estimat i respectat Antoni Ferrer. Aqueix dia, em vaig assabentar de que Eladi i d’altres com ell, generacions ja nascudes a Sabadell, Terrassa o Barcelona, farien de la memòria una virtut i prosseguirien en la tasca de solcar novament els vells camins de la terra llunyana, que honoren i veneren amb llur tarannà i exemple.

Més informació: Manuel Milian Mestre | Marededéu de Vallivana